“El poble d’Herba-savina va tenir una fi dramàtica, única i personal, com desenes de poblets avui en ruïnes de les valls pirinenques i de mitja muntanya.”
15 de juliol de 2021
A principis del segle xx a Herba-savina, un poblet del Pallars Jussà, hi vivien una dotzena de famílies. L’any 1964, quan només n’hi sobrevivien quatre, el Govern espanyol a través de l’ICONA, (popularment conegut com La Forestal), va comprar-los el poble. Una de les famílies va negar-se a abandonar la casa i les terres. Els nous propietaris van fer-los la vida impossible repoblant de pins les finques veïnes, de manera que els tossuts que es van quedar es van veure obligats a posar tanques als seus camps. En cas que les vaques malmetessin les plantes de pi, els guardes forestals els fregirien a multes. La família va resistir al llarg de cinc anys. L’any 1969, després de la mort de la padrina, la principal defensora de la casa, els veïns díscols van abandonar la lluita i se’n van anar a viure a la Pobla de Segur. El poble d’Herba-savina va tenir una fi dramàtica, única i personal, com desenes de poblets avui en ruïnes de les valls pirinenques i de mitja muntanya. En canvi, els pobles que durant aquells anys difícils no es van buidar del tot, només que hi resistís una sola família, cap a finals de segle es van anar recuperant.
Els manuals d’Història de Catalunya presenten els anys seixanta del segle passat com una dècada de creixement industrial, d’obertura del país. En definitiva, una època dinàmica i alegre, amb l’arribada dels turistes, dels electrodomèstics, la mini-faldilla i la «nova cançó». Els flamants Seat 600 que el cap de setmana abandonaven les ciutats i omplien les carreteres es creuaven amb autocars atrotinats on viatjaven famílies que havien hagut d’abandonar el poble, la casa i les finques dels seus avantpassats. A aquest èxode rural del camp català cap a les ciutats, els nostres historiadors oficials no li han dedicat gaires línies. Tampoc els mitjans de comunicació, ni els gèneres artístics de ficció com el cinema o la literatura. «Les pedres de tartera» que al llarg d’aquella dècada rodolaven discretament, sense fer gaire soroll, cap a les ciutats no han interessat mai gaire als ciutadans del nostre país. Almenys, si ho comparem amb l’abundància ingent de material que ha generat l’altre èxode: l’arribada a Catalunya de famílies del sud i d’altres regions d’Espanya.
Segons un estudi de la Universitat de Lleida publicat l’any 2021,
200 municipis catalans pateixen una situació crítica de despoblament.
Descobriu Herba-savina a través d’aquest vídeo produït per Joaquim Guasch Drudis l’estiu de 2017.
L’any 1979, deu anys després que Herba-savina i les masies de més amunt es despoblessin del tot, es va cremar el bosc de Carreu. El foc feia hores que havia començat, però com que ningú en va donar l’alarma, quan els guardes forestals i els bombers hi van arribar, ja era massa tard. Si anys enrere les autoritats, en lloc de fer la vida impossible als veïns que no se’n volien anar, els haguessin donat facilitats per quedar-se a la seva terra, la destrossa s’hauria pogut evitar. L’incendi va arrasar les dues vessants de la vall de Carreu, la solana i l’obaga, causant danys irreparables en els llocs més empinats de la muntanya. En cremar-se la vegetació, la primera tempesta de l’estiu va emportar-se el fràgil tou de terra que sostenien les arrels i deixà a la vista la llenasca grisa i descarnada de la muntanya.
També l’incendi del despoblament que al llarg d’una dècada va assolar el món rural va emportar-se per sempre poblacions mil·lenàries, camins antics, històries, paraules i formes de vida que componien la nostra manera de veure el món i d’explicar-lo. És evident que no tot es podia salvar, que des del punt de vista econòmic l’èxode va ser en general positiu, fins i tot que a moltes persones la fugida forçada els va comportar també un alliberament. Però hem perdut valors materials i espirituals que ens serien ben útils al segle XXI.
Aquests darrers anys, quan la premsa espanyola ha encunyat l’expressió la España vacía, alguns aquí se l’han copiada i parlen ara de «la Catalunya buida». En realitat s’hauria de dir «buidada», perquè Déu-n’hi-do, si n’havia estat abans, de plena! Avui els pobles petits que van resistir amb almenys una família els pitjors anys de la dècada dolorosa, gaudeixen d’un prestigi que no havien tingut mai. A molts urbanites els encanta poder dir que són de poble; com més miserable, més orgullosos se’n senten. La contaminació de l’aire i l’agitació urbana, la pandèmia i el teletreball han començat a aportar sang nova als pobles petits.
Tanmateix, abans de passar pàgina quant al món antic, valdria la pena de passar comptes dels valors perduts, valors humans especialment, de «memòria històrica», com tant els agrada de dir als polítics. Quan encara queden moltes persones que van viure i patir aquells fets, potser ha arribat el moment de convocar una mena de congrés a escala nacional sobre el gran èxode rural dels anys seixanta. Hi ha alguna institució política, sindical o cultural que s’hi engresqui? El cinquantenari de la gran marxa en podria ser l’excusa.
