6 mins 31 secs Compartir

Memòria | ODS 11. Ciutats i comunitats sostenibles

Article | Forquilles, forques i despoblament rural

Museu de la Vida Rural

Pragmàtic en essència, al món rural fins fa relativament poc no va acabar de quallar l’ús de la forquilla. Per contra, la forca fa mil·lennis que n’és un dels estris més destacats. Forquilla i forca: símbols de dos mons no sempre ben avinguts.

Vols saber més coses sobre la forquilla?
Segueix a Museu Particular a Twitter i a Instagram!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pragmàtic en essència, al món rural fins fa relativament poc no va acabar de quallar l’ús de la forquilla. Per contra, la forca fa mil·lennis que n’és un dels estris més destacats. Forquilla i forca: símbols de dos mons no sempre ben avinguts.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vols saber més coses sobre la forquilla?

Segueix a Museu Particular a Twitter i a Instagram!

El nostre dia a dia és ple d’objectes que, de tan quotidians, gairebé ni ens hi fixem, però configuren el nostre present més domèstic. A l’hora de dinar o sopar, per exemple, parem taula amb aquella naturalitat d’obrir els calaixos de la cuina i trobar les forquilles allà, tot esperant el seu moment. Trencar aquesta quotidianitat i endinsar-nos en els objectes és una de les nostres tasques com a institució cultural. I en el cas concret de la forquilla, d’entrada, ens resulta una mica complicat en veure que, de les més de 30.000 peces que custodiem, només 2 són forquilles. I fa que ens preguntem, al món rural no hi havia forquilles? 

Forquilla de fusta. Col·lecció Museu de la Vida Rural

Evidentment que al món rural hi havia forquilles tal com encara n’hi ha avui. Però també salta als ulls que no eren, ni de bon tros, tan comunes com ho podien ser en altres àmbits de la societat. Tal com han apuntat alguns autors, l’ús de les forquilles en el passat ha estat, sobretot, circumscrit a les classes altes i va costar de quallar al món rural. La raó és complexa d’esbrinar, les qüestions quotidianes sempre deixen poc rastre, però podríem preguntar-nos per què? Potser en la mentalitat dels pagesos de fa un segle o més, aquell “nou” giny no suposava cap mena d’avenç. No cobria cap necessitat que no atenguessin la cullera, el ganivet o les mans. Pensant-ho, bona part del món no l’utilitza i sobreviuen perfectament.

Tal vegada és un exemple prou eloqüent d’una de les qualitats de l’entorn rural, el pragmatisme. Perquè si una cosa té el món rural és que és pràctic. El pastor, si ha de caminar hores per la muntanya menant el ramat, carregarà dins del sarró allò estrictament imprescindible: la navalla –gairebé més inseparable que el gos d’atura– per tallar el formatge i llescar el pa i la bota de vi per fer el trago. De què li serveix la forquilla?

Arxiu fotogràfic del Museu de la Vida Rural. Fons Lluís Carulla
Arxiu fotogràfic del Museu de la Vida Rural. Fons Lluís Carulla

 

Durant segles aquest objecte ha estat símbol de distinció, de separació entre dos mons dividits per la capacitat econòmica i, potser també, per la geografia. Sergio del Molino a l’assaig La España vacía (que ha acabat per donar nom a la realitat del despoblament rural espanyol) es fixa que, mentre que en la majoria de llengües europees la paraula forquilla remet a les forques, eines de pagès per remoure la palla, en castellà –diu ell– se’n diu tenedor com a adjectiu d’aquell qui té. I això ho explica per una animadversió d’aquells nobles urbanites que utilitzaven el nou invent de la baixa societat i el món rural al qual no volien ni acostar-s’hi. Un noble utilitzant una eina de pagès (tot i que en miniatura)? Ni parlar-ne! 

Val a dir que tenedor molt probablement fa referència al verb tenir com a sinònim de subjectar, ja que una de les principals funcions de la forquilla és facilitar la feina de tallar amb el ganivet mentre s’aguanta la vianda. Així mateix, en textos castellans del s. XVII trobem l’estri anomenat com a horquilla. Però no deixa de ser interessant el plantejament –si es vol– metafòric i la reflexió que desenvolupa del Molino a través de la forquilla. Escriu que el problema del despoblament rural no és únicament el de falta d’oportunitats o d’infraestructures sinó que rau en una mentalitat i una cultura de menyspreu des de la ciutat cap al camp amb més de dos mil anys d’història i que portem a dins sense adonar-nos-en. Si bé tota civilització és urbana per necessitat, la forma com integra i tracta allò rural marca moltíssimes diferències. I en aquest aspecte la nostra civilització actual porta el segell de les civilitzacions romana i musulmana; que precisament no idolatraven el món rural, ans al contrari.

Forca. Col·lecció Museu de la Vida Rural

Així doncs, si des de la ciutat, nobles i reis tenien les seves forquilles de plata i metalls refinats, al món rural, el més semblant eren les forques de fusta. De fusta de lledoner, per ser exactes, ja que des del Neolític la seva fusta flexible i compacta ha estat ideal per aquesta mena d’estris i per posar mànecs a molts d’altres. No només això, plantats en els bancals, els lledoners i les seves potents arrels ajuden a subjectar les terrasses tal com ho fan els murs de pedra seca. 

I sembla fàcil, però fer una bona forca no ho és pas. Com moltes altres tasques del món rural, a ulls profans, es revesteix d’una extrema senzillesa que no té res a veure amb la realitat. Darrere d’un instrument com una forca, tota d’una peça, sense software ni botons als quals estem tan avesats darrerament, s’hi amaga un ofici complex, el del forcaire. Cal tallar el lledoner per esperar que de la soca en surtin els llucs, branques que esdevindran els mànecs i ramifiquen en pollegons que es convertiran en les pues de la forca: 2, 3, 4… i fins a 7 o més. Durant anys s’ha d’anar cuidant que aquestes branques no creixin més del compte, podant pollegons que sobren i preparant-les per tenir una bona forma. Un cop tallades les branques, s’aboquen a la foguera per socarrar-les i treure’n l’escorça. El foc, quin gran aliat del pagès! Del foc passen a l’aigua durant setmanes per facilitar la tasca dels motlles i dels blegadors, que han de donar-li forma. I finalment, les mans de l’artesà repassen el mànec i les punxes. Tot en un procés que triga més de cinc anys des del tall del lledoner fins a tenir les forques llestes per ventar, pujar la palla al paller o liderar una revolta pagesa per acabar amb alguns dels nobles usuaris de forquilles. 

Avui, a casa nostra, dels lledoners se’n fan forques per decorar o per fer correfocs en mans de dimonis i diables. De forquilles se’n troben i se n’utilitzen arreu. I del despoblament rural en parlem utilitzant una llengua que és una herència de la civilització romana, però no l’única.

Diables de l'Espluga de Francolí

Vols saber més coses sobre la forquilla?

Segueix a Museu Particular a Twitter i a Instagram!

Relacionats