Escrit per Gemma Carbó
Directora del Museu de la Vida Rural

22 d’abril de 2020

El 22 d’abril és el Dia Internacional de la Mare Terra. La celebració té el seu origen l’any 1970, quan el senador americà Gaylord Nelson va impulsar la primera manifestació multitudinària per reclamar la creació d’una agència mediambiental, la Environmental Protection Agency, i una sèrie de lleis en defensa del medi ambient sota el mandat del president Nixon.

L’any 1972, uns anys abans de la gran crisi del petroli, es publicava per encàrrec del Club de Roma l’informe sobre els límits al creixement: The Limits to Growth. Aquest mateix informe ha estat revisat per la seva autora principal, D. Meadows, l’any 2006, i presentat com a «advertència a la humanitat de científics del món, signada per més de 1.600 científics, entre ells 102 premis Nobel de 70 països».

Aquest mateix any 1972 se celebrava la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà, primera gran conferència internacional sobre sostenibilitat, a Estocolm. La segueixen conferències tan conegudes com la de l’any 1992 a Rio de Janeiro, on s’aprova l’Agenda 21 mediambiental i successives, com la Conferència de Rio+20 l’any 2012 amb el document resultant El futur que volem. De totes elles en deriva l’Agenda 2015 d’objectius de desenvolupament sostenible i l’Agenda 2030 dels 17 ODS actual.

La força creixent dels moviments ecologistes dels darrers anys ha fet que la UNESCO i les Nacions Unides declaressin l’any 2008 com l’Any del Planeta Terra i a partir de 2009, amb la resolució 63/278, el 22 d’abril com el Dia Internacional de la Mare Terra.

L’any 2008 era la Unió Internacional de Ciències Geològiques la que juntament amb UNESCO proposava repensar la nostra relació amb el planeta i reivindicava el coneixement científic per resoldre el nombre de víctimes i pèrdues econòmiques dels desastres naturals, la millor sostenibilitat de l’explotació dels recursos naturals o la reducció del nombre de persones afectades per malalties vinculades a la globalització.

El coneixement científic, la capacitat d’analitzar i entendre el que ens passa i com reaccionem davant les crisis és, sens dubte, el que ens defineix com a espècie humana.

La divisió absurda entre el pensament científic i l’humanístic que inclou les arts, és una de les dicotomies que ens cal superar si volem, de veritat, entendre què ens està passant però, sobretot, imaginar i construir futurs on volem arribar.

Des del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla, l’aliança amb la Universitat de Barcelona i el grup GAMA, dirigit per la catedràtica de Física de l’Atmosfera Maria Carme Llasat, ens ha permès posar en marxa, per exemple, la recollida d’informació i la construcció de coneixement amb la ciutadania en relació amb les inundacions del Francolí l’octubre de 2019. El projecte, anomenat Floodup Francolí, és l’expressió de la filosofia Mutare de la Fundació Carulla, les persones i el treball de cooperació i cocreació com a gran estratègia per construir societats més cohesionades, crítiques, creatives i resilients.

Però no només de ciència viu la humanitat. La divisió absurda entre el pensament científic i l’humanístic que inclou les arts, és una de les dicotomies que ens cal superar si volem, de veritat, entendre què ens està passant, però, sobretot, imaginar i construir futurs on volem arribar.

D’això s’han ocupat tradicionalment la filosofia, les humanitats, la literatura i les arts. Els museus són institucions que ens hem donat per conservar coneixement, com els arxius o les biblioteques. Un coneixement que entenem de manera holística. Els objectes, les imatges, els sabers orals, les plantes, els llibres o els documents que guardem són petits fragments de grans històries i tan important és el detall com el tot.

Per això, des del Museu de la Vida Rural estem posant en diàleg els nostres fons amb els relats del passat, el present i el futur. L’aposta històrica de la Fundació Carulla ha estat la defensa de l’educació, la cultura i la memòria del món rural. Tot això es tradueix avui en un pla estratègic centrat en l’educació cultural per la sostenibilitat.

En aquest marc, el Dia de la Mare Terra és, com tots els dies internacionals, una bona excusa per fer el que considerem que han de fer els museus del segle XXI: plantejar debat, obrir preguntes que ens facin pensar. Quina ha estat la nostra relació cultural amb la «mare terra»?

La mare terra, la natura, no és una entitat aïllada i independent de la humanitat. No és la promesa ni l’amenaça, sinó la realitat amb què convivim i de la qual podem aprendre.

En una recent xerrada, l’expert en utopies i distòpies literàries Francisco Martorell Campo feia un resum imprescindible sobre l’evolució d’aquesta relació amb la natura al llarg de la història. Explicava com des del Renaixement fins avui, la utopia ha estat generalment urbana, caracteritzada per la tecnologia i el progrés. La natura és quelcom que cal dominar, els homes són déus, com bé expressa el títol de referència de H.G. Wells Hombres como dioses de 1923.

Però també hi ha hagut la utopia oposada, la rural, filla de Rousseau i el Romanticisme, on la natura és la mare que cal venerar i protegir. Francisco Martorell citava com a històrica la novel·la de G.E Hudson La edad de cristal o les distòpies més conegudes com Un mundo feliz, d’Aldous Huxley o 1984, d’Orwell, que expressen també com el domini de la natura ens ha deshumanitzat i l’home ha acabat essent un perill per a l’espècie humana. Són visions contràries a l’antropocentrisme, segons les quals el que cal és restaurar una vida senzilla lligada a la petita comunitat, lluny de la metròpoli i a prop de la natura.

A partir dels anys setanta, i d’acord amb el context dels moviments socials emergents com els hippies, l’ecologisme o el feminisme, es passa de la lloança de la natura a un discurs més polític que somia el retorn a un suposat equilibri ambiental. Els relats de referència com Ecotopia, d’Ernest Callenbach, dibuixen un futur sostenible amb energies renovables i autogestionades, mentre que les distòpies contemporànies fan referència específica a l’emergència climàtica i evidencien com la natura corregeix el nostre orgull i ens castiga amb fenòmens meteorològics adversos i destructius.

Entre les dues visions oposades apareixen cada vegada més espais de trobada. Moviments culturals com el solarpunk, nascut a Brasil l’any 2012, estan començant a fer propostes constructives en relació amb els futurs possibles. Uns futurs que comencen avui i en els quals, com sempre, les posicions extremes són poc realistes. Certament, la saturació d’utopies i distòpies que amplifiquen el que ens està passant no ens permet avançar i bloqueja la nostra capacitat creativa. La mare terra, la natura, no és una entitat aïllada i independent de la humanitat. No és la promesa ni l’amenaça, sinó la realitat amb què convivim i de la qual podem aprendre.

Educar-nos per a la sostenibilitat vol dir construir resiliència per situar-nos en els nous escenaris. Com diu Brenda Chávez, podem aplicar la biomimesi, és a dir, copiar els exemples de la natura, no només per dissenyar velcro o imitar els ocells amb grans avions, sinó per dibuixar models de producció basats en una economia circular ecològica basada en la cura i la reparació, en la gestió de les emocions i els llenguatges que ens fan humans, com les arts. Per fer-ho és necessària una transformació essencialment cultural.

Inscriu-te al butlletí

Inscriu-te al butlletí

Inscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes notícies sobre el Museu Vida Rural.

Subscribe

* indicates required

Si us plau, seleccioni si vol ser contactat pel Museu de la Vida Rural

You can unsubscribe at any time by clicking the link in the footer of our emails. For information about our privacy practices, please visit our website.

We use Mailchimp as our marketing platform. By clicking below to subscribe, you acknowledge that your information will be transferred to Mailchimp for processing. Learn more about Mailchimp's privacy practices here.

T'hi has inscrit correctament!

Share This