Escrit per Roser Vernet Anguera
Coordinadora de Prioritat, dirigeix diferents activitats culturals des del centre Quim i Soler, la literatura i el vi, com ara el projecte Priorat en persona. També dirigeix el programa Priorat Versió Original, des del Perxe, casa rural que regenta a El Molar, el seu poble natal.
Un article per a LaConca5.1 i el Museu de la Vida Rural

2 de juny de 2020

Aquesta terra que habitem, podríem interpretar que, farta de ser maltractada per una manera de fer perversa i desenraonada, ens ha expulsat i ens ha tancat a casa, castigats.

Castigats al racó de pensar. Castigats a aguaitar per la finestra i veure com, sense la nostra presència, la vida és més viva. Mentre naltros, darrere dels vidres, no sabem habitar, en el seu significat d’estar tranquil [en un lloc], significat que aquest verb ha anat perdent a causa de l’instint desficiós i depredador d’un sistema que tot ho devora, començant per naltros mateixos.

Primer va ser l’estupor, l’estranyesa feta aire i atmosfera, hora a hora, dia a dia. I aquest estupor comportà una mena de paràlisi que, per a més d’una, fou un alleugeriment inconfessable, però ben cert, d’una tensió feta rutina, cosa que ens feu saber que, com al defora, al dedins no en fem cabal i el maltracte impera massa.

Una quietud que, per manca de costum, no acabem de saber viure. Ni de saber-la projectar en alguna direcció que mos fes servei en l’aquí i l’ara i, sobretot, en un endemà incert.

Però d’on ve i on naix aquest mal habitar que ens esclata a la cara de manera brutal en aquest moment? És el fruit d’una determinada evolució? Una conseqüència que reparteix les responsabilitats en allò que fem, infringim, i en allò que deixem fer. En l’acció i en l’omissió. En les decisions que prenem i en aquelles en què ens inhibim. Individualment i col·lectivament. Perquè fins i tot en la dimensió col·lectiva l’individualisme competitiu és majoritàriament el patró de mostra a seguir.

L’excepcionalitat que ara ens habita només té d’excepcional la concentració, la densitat. Però la regeixen les mateixes dinàmiques dels dies d’abans de la Covid-19 (a.C.). I tot fa témer que perviuran l’endemà del darrer dia de la darrera fase de les desescalades i dels desconfinaments de tota casta. S’ensuma i es constata cada dia que passa.

L’efecte de la pandèmia, tot i la seva magnitud, no ha estat prou gran i fonda perquè es tradueixi en una emergència que es concreti de manera activa en la necessitat imperiosa de trencar aquestes dinàmiques. Encara no hem assolit la consciència d’estar en perill d’extinció, com diuen veus que clamen en clau d’espècie humana… I, en tot cas, aquest perill, si aguaita poc o molt per l’angle del decorat, és ràpidament traduït en termes de necessitat de seguretat, objectiu suprem per al qual estem disposats a sacrificar-ho tot. A renunciar a drets i a somnis. O quasi. L’escala de valors del que és necessari i del que és superflu, aquests dies oscil·la de manera de caòtica entre la lucidesa reveladora i austera i una allau de desitjos incontrolats. Però qüestionar-se les dinàmiques, poc. Cal seguir creixent, produint i consumin més i més per salvar un sistema que ens fabrica pandèmies i ens confina llibertats. I si pot ser de manera acceptada socialment i, si no, també.

L’abast d’aquest flagell, que sembla vingut d’altres èpoques i altres realitats, és global, és la il·lustració de la cara fosca d’allò que se’ns ha volgut vendre amb virtuts quasi infinites, aquella globalització que suposadament trencava barreres, temps i espai sotmesos a les nostres dèries i designis. Una cara que ningú no mostrava, però que ja hi era també. Com les barreres d’altres menes que s’han erigit en aquest suposat món sense fronteres per a segons què i per a segons qui.

I ara i aquí, aquesta cara ens apareix al mirall quan hi fixem la mirada.

I és ara i aquí que cal fer-li front. Perquè aquesta és l’única manera que després i arreu es noti, més enllà de gestos simbòlics i rituals catàrtics i sovint massa estèrils. La dimensió excessiva de l’abast ens pot paralitzar per la impotència que genera. Però només mirant de fer-hi front amb sentit d’escala i quotidianament, podem sortir de l’aclaparament de la llosa. Sentit d’escala que vol dir, és clar, no perdre de vista el conjunt. I ser radical, anar a l’arrel de les tries, també a cada escala. I també perquè en l’actuació en la dimensió assumible, que no deixa de ser l’elogi de la petitesa, és com podem fer front a l’altra pandèmia que avança en paral·lel i que, disfressada del valor de la igualtat, el que pretén és l’anorreament de la diversitat, condició imprescindible de la vida plena. La vida que ha de vindre i la vida que, quan l’estadística es concreta en un rostre i una mirada amiga que ja no hi és, ho reclamen amb força.

Habitar aquesta terra no és només fer-hi estada, i les pedres petites no són prescindibles, ens deia un dia la Marina Garcés. Són les que fan casa, on habitar sigui sinònim de vida.

Butlletí de notícies

Subscriu-t'hi i rebràs informació sobre tot el què fem!

T'hi has inscrit correctament!

Share This