Joan Cartanyà: «El repte més gran crec que el tenim cadascú de nosaltres com a individus»

Entrevista de Tània Sala a Joan Cartanyà, membre de la cooperativa Fet a la Conca
Un entrevista sobre #AlimentacióResilient

21 de maig de 2020

La crisi sanitària en la qual ens trobem immersos actualment ens ha demostrat fins a quin punt el nostre model econòmic i social és extremadament fràgil i vulnerable. Davant d’una situació com aquesta se’ns plantegen més dubtes i preguntes que mai al voltant de l’emergència constant en la que vivim i busquem respostes que ens facin ser més resilients davant possibles noves crisis. Malgrat estar confinats, hi ha una cosa que cap de nosaltres hem deixat de fer aquests dies: alimentar-nos. El sector de l’alimentació no s’ha aturat ni un moment per tal d’abastir la població d’aquesta necessitat tan bàsica que tots necessitem tenir coberta. Però, aquesta situació ha propiciat noves maneres de consumir aliments? La desacceleració del ritme de vida ens fa ser més conscients d’allò que consumim? Quins reptes de futur tenen els productors de proximitat davant el desconfinament?

Per trobar respostes que ens acostin una mica més a aquesta resiliència alimentària, hem volgut parlar amb Joan Cartanyà, membre de la Cooperativa Agrícola Fet a la Conca.

 

Creus que el sistema alimentari és prou resilient davant situacions d’emergència com en la que ens trobem ara mateix?

Primer de tot m’agradaria dir que crec que no hauríem d’haver esperat a arribar a patir una pandèmia per adonar-nos que disposem d’un model econòmic i social fràgil. Aquesta crisi sanitària ha estat una qüestió puntual que ha fet que l’altre problema que ja teníem abans, la «mala sostenibilitat», quedi molt més al descobert. El sistema alimentari que tenim és prou resilient per aguantar crisis com aquesta, però sempre que es tinguin en compte tota una sèrie de condicionants pels que cal apostar. Les coses s’han de fer de forma justa amb el territori i amb el medi ambient on ens toca viure. Està clar que la COVID-19 i el sistema alimentari són compatibles, però el que jo em plantejo és si amb aquest sistema alimentari el planeta aguantarà.

 

Si la crisi que estem patint hagués estat una crisi alimentària en comptes de sanitària, què creus que hauria passat?

A mi no m’entra al cap que hagi d’haver-hi una crisi alimentària, la veritat. En el cas que passés, qui potser es veuria més afectada seria l’àrea metropolitana de Barcelona o la del Camp de Tarragona. A la resta del territori, mentre hi hagi conreus i pastura, no crec que es produeixi una situació com aquesta. La qüestió, crec jo, és plantejar-nos quin model de societat volem tenir. Ara mateix disposem de grans concentracions de població en espais determinats dotats de tots els serveis i, al mateix temps, tenim el noranta per cent del territori rural cada cop menys poblat i amb falta d’infraestructures. Aquí és on realment veig que podríem tenir un problema. S’hauria de treballar l’equilibri territorial en tots els aspectes.

 

Quins canvis en els hàbits de consum s’haurien de produir i com s’hauria d’implicar l’administració si volem incentivar l’alimentació de proximitat?

Jo sempre he pensat que l’administració i les persones que formen la societat són el mateix. No paro d’escoltar frases com «aquests que ens governen ho fan fatal», però crec que aquestes persones que marquen les normes no deixen de ser una expressió de la societat on vivim. Majoritàriament són allà perquè els hem votat i no podem excusar-nos atribuint només la culpa a uns governants que nosaltres hem triat o ens han tocat perquè han guanyat unes eleccions. La demagògia penso que no només està instal·lada en la manera de fer política sinó també en la societat en general. Ens queixem de moltes coses però després anem a comprar a grans superfícies on et venen una garrafa d’oli d’oliva per quinze euros. Coses com aquesta són les que ens fan mal. Ens podem queixar tot el que vulguem i més, però la història sempre comença des d’un mateix.

 

Per què creus que a les persones els costa tant canviar els hàbits de consum?

Simplement perquè és fàcil comprar segons a on, és a dir, les persones acaben anant a les grans superfícies per comoditat. Són espais on pots trobar-ho tot i ens autoconvencem de que així no perdem tant de temps. En realitat, però, acabes tardant el mateix i fins i tot més que si anessis a comprar al mercat o en botigues de proximitat. Els espais grans com els hipermercats i supermercats ens ajuden a viure més de pressa. Estem immersos en aquest ritme frenètic de vida i anem a aquests espais perquè creiem que ens fan la vida més fàcil. No obstant això, no ens parem a pensar, per exemple, que per entrar i sortir del pàrquing o fent cues a la caixa dels grans supermercats també en perdem molt, de temps. No tenim temps per recórrer les botigues de proximitat o aturar-nos a pensar en allò que consumim, però després el tenim per fer un vermut al sol quan acabem de comprar. Ens abastim amb productes que tenen un preu que destrossa la pagesia del territori i en conseqüència ens perjudica a totes les persones que vivim en ell. En coses com aquesta hauríem de pensar cada cop que trepitgem un supermercat que no té en compte el territori.

 

Parlant del ritme frenètic en que estem instal·lats, creus que el que ha passat amb la COVID-19 ajudarà a prendre més consciència sobre aquest tema? Ens ajudarà a «baixar revolucions»?

M’agradaria equivocar-me però molt em temo que no serà així. No haurem arribat a final d’any que tothom tornarà a viure com abans de la pandèmia. Soc una persona a qui li agrada mirar endavant, molt realista amb tot plegat. M’agrada reinventar-me i buscar alternatives a les adversitats, però molt em temo que en uns mesos, si tot va bé, esperem que sí, la gent viurà com abans.

 

Com heu viscut vosaltres aquesta situació d’emergència?

Com a cooperativa sabem que els diferents productors han baixat molt les vendes dels seus productes. La gran majoria ha notat una davallada important. Actualment tenim un punt de venda, la botiga situada a l’entrada del Monestir de Poblet, per tant, majoritàriament els clients són visitants i d’ençà que es va decretar l’estat d’alarma, també per responsabilitat, el monestir ha estat tancat.

Hem aprofitat aquesta crisi per accelerar la botiga en línia, que ja teníem en ment i estava en procés. A principis d’abril la vam poder posar en marxa i, tot i que això va fer créixer una mica la demanda, durant aquell mes vam vendre la meitat del que venem normalment el pitjor mes de l’any.

 

El tema de la digitalització és un clar exemple de com les emergències ens fan reinventar-nos per ser més resilients…

Sí. Nosaltres ja ho estàvem fent a un ritme més pausat, però ara hem decidit que cal apostar i estar presents en l’àmbit digital.

 

Quins reptes teniu davant aquesta nova situació que se’ns planteja?

Com a cooperativa el repte continua sent créixer i apostar pel territori. Malgrat aquesta aturada, en cap moment ens hem plantejat llançar la tovallola. El nostre objectiu és reprendre l’activitat i fer-ho viable. El repte més gran crec que el tenim cadascú de nosaltres com a individus. Pensar en com hem fet les coses fins ara i valorar si podem apostar per un estil de vida més sostenible on el consum de proximitat sigui una prioritat. Tot i que ja he dit que no soc gaire optimista en aquest aspecte, sí que m’agradaria creure que la gent prendrà més consciència de tot plegat.

 

Podem viure només del que produïm al territori?

Segur que tots els territoris poden viure del que produeixen, però les tendències ens indiquen que cada una de les zones dels territoris que conflueixen en un país estan abocades a una producció concreta. No sé si als territoris on fa temps es va perdre la ramaderia ara hi tornarien i al revés amb els conreus. Tampoc no crec que haguem de buscar viure exclusivament del que produïm, entre altres coses perquè hi ha productes que no els podem produir en llocs determinats. Jo sempre he pensat que un territori ha de viure del producte que produeix o pot produir i subministrar-se de la resta però de la manera més sostenible possible. Com ja he dit abans, el més important és intentar reequilibrar el territori. L’equilibri comença a partir del consum de la població i si la població mira la procedència del producte i compra pomes de Lleida en comptes de pomes importades d’altres països, per posar un exemple, ja estem afavorint el territori, la sostenibilitat i, per tant, l’economia de totes les persones que hi conviuen.

Les empreses productores haurien de coordinar-se i no fer-se la competència, buscar la varietat de productes i no massificar esforços en un sol producte.

L’administració hauria de regular, de la mateixa manera com fa en altres sectors, tot allò que té a veure amb el consum alimentari. Que no estigui regulat és el que fa que hi hagi moltes grans superfícies que posin preus als productes que estan molt per sota del que hauria de ser. Tenen la capacitat de poder «estrènyer» el proveïdor i així fins a la primera peça de la cadena que és el pagès, que acaba cobrant preus irrisoris per la feina de mesos.

 

Creus que arran d’aquesta crisi tindrem més en compte tot allò que consumim?

Això és el que volem fer creure de portes enfora, però la realitat és que som una societat auto-demagògica i els sentiments fa molt temps que s’han tornat individualistes. Ens mirem el melic i el del nostre nucli més proper. Ja ho he dit abans, crec que la societat no canviarà després de tot això, però espero equivocar-me.

Butlletí de notícies

Subscriu-t'hi i rebràs informació sobre tot el què fem!

T'hi has inscrit correctament!

Share This