El xampú que tenim en un raconet del lavabo i l’etiqueta del qual segur és un dels majors best-sellers sense ni tan sols ser un llibre, té poc més de cent anys sobre les espatlles.
El xampú que tenim en un raconet del lavabo i l’etiqueta del qual segur és un dels majors best-sellers sense ni tan sols ser un llibre, té poc més de cent anys sobre les espatlles.
Vols saber més coses sobre el xampú?
Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!
7 de juny de 2021
«Ara és l’hora, segadors (i segadores!), ara és l’hora d’estar alerta. Per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines.» De simbolisme, l’himne de Catalunya no va pas mancat. Entre uns orígens històrics arrelats al segle XVII —mitificats per la Renaixença— però, en sorgeixen retalls de quotidianitat rural: al juny toca segar. Amb el primer mes d’estiu, s’inicia la recol·lecció del cereal que s’allargarà tot el juliol segons la zona i el clima. A muntanya, amb més fred, més tard que no pas a la plana, on abans queda sec i llest per a la sega. Una sega que fins fa relativament poques dècades realitzaven colles de segadors i segadores ambulants que recorrien el país tallant i fent garbes d’ordi i blat, principalment.
Colrats pel sol i a qui avui envejaríem el seu to de pell, però que durant anys els va valer l’estigmatització —conjuntament amb tothom qui no tenia un rostre pàl·lid— per la seva condició de treballadors i treballadores a mercè de les inclemències del temps. Tornant al que diu l’himne, per fer-ho, per segar, calia proveir-se de bones eines i esmolar-les bé. El volant i la dalla, l’esclopet de roure, alzina o freixe per conservar tots els dits de la mà esquerra o la pedra d’esmolar eren algunes de les imprescindibles. Però n’hi havia d’altres potser no tan evidents, com el porró de segador o el mocador i el barret. El primer, amb bona capacitat per al vi i envoltat de palla o un sac mullat amb aigua fresca, permetia refrescar la gola de tant en tant. Els altres esmorteïen l’efecte implacable del sol al llarg de tot el dia protegint el cap, recollint la suor perquè no regalimés cara avall, tot evitant que més pols de la necessària arribés al cabell (de les dones, especialment) i l’embrutés. Tanmateix, un cop acabada la sega i, sobretot, batre i ventar, el bany i rentat de cabells eren ineludibles.
Però no amb xampú. El xampú que tenim en un raconet del lavabo i l’etiqueta del qual segur és un dels majors best-sellers sense ni tan sols ser un llibre, té poc més de cent anys sobre les espatlles. És cert, però, que és hereu d’una llarga tradició de productes per a la higiene dels cabells. Alguns d’ells compartits amb altres tasques com ara el lleixiu de cendra. Aquesta barreja de la cendra recollida a la llar i aigua (amb una mica de sabó si es vol), passada pel foc esdevenia un potent netejador de la roba, la vaixella, la casa i, també, del cabell. Menys elaboració requerien altres tècniques, com el rentat a base d’ou i vinagre. El procediment era —i és, si ho voleu provar— ben senzill. Primerament calia humitejar el cabell amb aigua. Després, en un bol o plat, trencar un ou i batre’l molt lleugerament amb els dits, tot just per desfer el rovell. L’ou s’estenia per tot el cabell fent massatges amb els palpissos dels dits. Al cap de cinc minuts, s’esbandia tot amb vinagre per desinfectar i donar brillantor.
Com en altres aspectes del dia a dia, pel que fa al cabell, tan important era l’acció com la prevenció. Per als xiquets, una bona rapada de cabells evitava brutícia i polls. I per als adults, un bon barret, gorra o mocador resguardava de fum, pols i altres brosses el cabell, alhora que vestia i oferia informació: per l’obrer, la gorra; pel senyor, el barret, o per la vídua, el mocador negre. Portar el cap cobert, una constant en la història de la humanitat on s’hi barreja societat, cultura, religió… i que avui és gairebé una excentricitat.
A partir dels anys seixanta, diversos fets comencen a escriure l’esquela de barrets, gorres i mocadors, sobretot en l’àmbit masculí. La creixent popularització de l’automòbil, on el barret fa nosa, n’és un. També la influència de personalitats destacades —influencers en diríem avui— que plantaran cara a aquesta convenció. El dissortat John Fitzgerald Kennedy, en la seva presa de possessió del gener del 1961 decideix lluir la seva frondosa cabellera al vent i posar punt final a un codi de vestimenta que establia que els nous mandataris s’havien de dirigir a la nació amb el cap cobert amb un barret. Allò que els seus pares feien no interessava als fills, al cap i a la fi els seixanta són una bona dècada per parlar de contestació i rebel·lia. Un trencament que també exemplifiquen els Beatles, disposats a marcar tendència en la música, però també en altres aspectes com la moda. Els de Liverpool van fer dels seus pentinats un símbol d’identitat, una característica d’una nova època que de cap manera podien ocultar sota un barret o una gorra. Canvis culturals, l’auge de les perruqueries, la publicitat creixent amb la televisió com a plataforma novíssima i de masses, l’aigua corrent a les cases i els lavabos domèstics van fer la resta.
La vida és canvi i aquests dies —«quan vingui un altre juny»— les recol·lectores automàtiques ocuparan les carreteres de la Catalunya rural, conduïdes per segadors còmodament asseguts i alguns fins i tot amb aire condicionat i escoltant els Beatles. El barret de palla, al tros, substituït per la gorra descolorida d’alguna caixa d’estalvis ja extingida. I la lectura de l’etiqueta del xampú al vàter estant desterrada per l’omnipresent smartphone que permet llegir articles tant o més interessants, com ara aquest.
Vols saber més coses sobre el xampú?
Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!
