5 mins 43 secs Compartir

Memòria | ODS 03. Salut i benestar

Article | El sucre, la Festa Major i el flam del Lopes

Museu de la Vida Rural

El binomi sucre-festa ens transporta anys enrere, quan el dolç ni de bon tros era tan comú i menys encara amb sucre pel mig.

 

 

 

 

 

 

 

 

El binomi sucre-festa ens transporta anys enrere, quan el dolç ni de bon tros era tan comú i menys encara amb sucre pel mig.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vols saber més coses sobre els carquinyolis?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

En els primers minuts del capítol 42 («Tinc temps») de Plats Bruts, el Lopes entra tremendament feliç al Cafè Maurici i explica al Pol i la Carbonell que ho farà: després de molt pensar-hi i fer números, ha decidit que sí, que farà un cop de cap i es comprarà un flam. Davant l’estupefacció dels seus amics els hi aclareix, però, que no serà un flam qualsevol sinó un flam de pastisseria. Aquest és l’inici d’una hilarant trama de la sèrie que malauradament per al Lopes acaba de forma dramàtica, però que al cap i a la fi no deixa de retratar una realitat de l’esdevenir humà, aquesta necessitat nostra de fer extraordinari l’ordinari. De trencar la rutina encara que sigui a cop de flam o regalant-nos roses i llibres un dia concret de l’any. Perquè d’això van les festes i celebracions, de fites en el calendari per distreure’ns, desconnectar, compartir, evocar… i si van acompanyades de dolç, doncs millor. I és que no hi ha celebració sense àpat ni àpat sense postres. Des dels complexos pastissos de noces fins a les humils neules per Nadal, passant pels tortells o braços de gitano dels diumenges o llepolies atemporals com els carquinyolis, els caramels o els flams de pastisseria, el sucre fa festa.

Els carquinyolis. © Museu Vida Rural

 

I tot i que avui és un producte gairebé omnipresent —en tinguem constància de la seva presència o no— aquest binomi sucre-festa ens transporta anys enrere, quan el dolç ni de bon tros era tan comú i menys encara amb sucre pel mig. Des de la seva arribada a Catalunya a mitjans del segle XII, el seu ús com a component medicinal i espècia culinària el converteixen en producte de luxe i només abastable per a uns pocs, molt pocs. Per als rics, el sucre, per a la resta, la mel. Una dicotomia que durarà segles fins que l’expansió dels conreus derivada de la invasió d’Amèrica i el treball esclau i el conreu de la remolatxa sucrera abarateixin el sucre i el facin més popular. Sobretot en els contextos urbans i, per tant, comercials; als rurals, la presència de l’apicultura mantindrà en bona mesura la mel com a edulcorant principal.

Màquina de fer caramels. De principis del segle xx i de tracció manual, permetia fer caramels de forma ràpida. Peça de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

 

Si parlem, doncs, de trencar amb la rutina i festejar, hem de parlar de l’estiu. L’estiu és sinònim de festa, de Festa Major, més concretament. No en va, dues terceres parts de les festes majors del Principat tenen lloc en aquest període. Per molts pobles respon encara al pragmatisme, però per altres ha passat a ser una nova mostra de l’herència d’un país que un dia fou eminentment rural. L’estiu és l’època de menys feina al camp. Un cop acabada la sega i la batuda del cereal —a finals de juny o principis de juliol a tot estirar— s’obre un parèntesi d’un parell de mesos fins que el setembre arribi amb la verema de bracet. Un respir que coincideix amb dies llargs i bon temps, el moment ideal.

Pastisseria Cal Gamell. Arxiu fotogràfic del Museu de la Vida Rural. Fons Cal Gamell de l'Espluga de Francolí.

 

La festa ens porta extraordinarietat en les activitats, els menjars i també en la gent amb qui compartim l’espai públic. La Festa Major era —i és encara— el moment en què molts dels qui n’havien marxat retornaven al poble i es retrobaven amb familiars i antics veïns. També durant les festes s’atreia gent forastera, ja vinguessin per plaer o per obligació, com els venedors ambulants que aprofitaven la distensió i la predisposició als extres que les celebracions donen per vendre els seus productes. Uns d’aquests eren els venedors de neules, molt populars des de finals del segle XIX i fins a mitjans del XX i que recorrien la geografia del país d’abril a setembre per poder fer prou calaix per a la tardor i l’hivern. Amb el seu gros neuler a l’esquena, vermell, llampant, atreien la gent, tot temptant-la amb la golosia i l’avarícia. La primera, amb la venda dels dolços i, la segona, amb la possibilitat d’aconseguir-los de franc a través del joc. Una ruleta al capdamunt del neuler permetia jugar una estona i apostar —en algunes èpoques ben bé valia com a substitut d’altres jocs prohibits— obtenint com a premi neules o altres dolços com ara els carquinyolis. És a dir, de nou, el sucre com a recompensa i fet extraordinari. Es podia jugar tant en grup com sol. Si es jugava en grup, cadascú feia una tirada i el qui tragués el número més petit dels de dins de la ruleta pagava les neules a la resta. Per jugar individualment, per contra, es donava una moneda al venedor, s’anava tirant i amb els números de fora, s’acumulaven neules fins que l’avarícia cessava i es plantava o se sucumbia a aquest pecat capital, es queia en una de les caselles marcades amb un punt i es perdia tot.

Neuler amb ruleta. Amb la marca del propietari: Gerardo Fernández i exposat a l’àmbit de la pastisseria del Museu. Peça 3.755 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

 

Perquè el sucre té, també, un costat perillós. Rere les portes de xocolata i les parets de caramel del conte de Hänsel i Gretel s’hi amagava la bruixa i el perill. I encara avui, en plena era tecnològica, amb càmeres gravant-nos constantment, reconeixement facial i tantes mesures de seguretat com es vulguin, seguim advertint als nostres infants que no agafin llaminadures que els ofereixin persones desconegudes.

L’ambivalència del sucre, virtut i pecat, que els Zoo s’encarregaran d’escampar tot cantant en les nombroses festes majors que visitaran aquest estiu:

Llepolia, com cou, com pica, com vicia,
el trident del dimoni m’acaricia
i la llepolia em clava les dents.

Vols saber més coses sobre els carquinyolis?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

Relacionats