Mentre el PIB tornava a créixer, altres indicadors com la taxa de pobresa o el nombre de llars en situació de privació material ja no han tornat a les xifres anteriors a la gran depressió.
16 de novembre de 2021
El creixement econòmic no acaba amb la fam ni amb la pobresa. Millorar la vida de tothom requereix canviar la nostra relació amb la riquesa i reduir les desigualtats.
Quan es va aprovar l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, l’any 2015, els indicadors de les principals economies del planeta donaven a entendre que la crisi de 2008 ja estava quedant enrere. Els països europeus van trigar entre 6 i 9 anys en recuperar el producte interior brut per càpita anterior a la catàstrofe financera. Però en la segona meitat de la dècada passada van conviure l’optimisme dels inversors i dels qui viuen pendents de les anàlisis macroeconòmiques amb la resignació d’una part de la població atrapada de forma permanent en la pobresa.
I és que mentre el PIB tornava a créixer, altres indicadors com la taxa de pobresa o el nombre de llars en situació de privació material ja no han tornat a les xifres anteriors a la gran depressió. Els problemes per pagar l’habitatge, per mantenir una alimentació adequada o per arribar a final de mes, afecten a diari a una quarta part de la població catalana. Malauradament, la nostra realitat local no és cap excepció: a la resta de països europeus també s’ha donat en major o menor mesura aquesta persistència d’una pobresa deslligada dels indicadors que omplen les pàgines d’economia dels diaris.
La pobresa i les seves manifestacions més extremes, com passar fam o viure al carrer, no estan causades perquè no hi hagi recursos. Les nostres societats generen riquesa suficient com per satisfer folgadament les necessitats de tota la població mundial. El 30 % dels aliments que es produeixen a Europa acaben a l’abocador perquè és fan malbé al llarg de la cadena de distribució, perquè no tenen l’aspecte esperat per lluir a les estanteries dels supermercats o perquè es destrueixen abans de ser comercialitzats perquè han perdut valor en uns mercats sotmesos a constants alts i baixos especulatius. Xifres desorbitades d’habitatges buits o infrautilitzats conviuen amb milers de desnonaments diaris i amb una augment sense treva del nombre de persones sense llar a les ciutats més riques del planeta.
«Les nostres societats generen riquesa suficient com per satisfer folgadament les necessitats de tota la població mundial.»
Durant el 2020, any d’inici de la pandèmia de la COVID-19, les fortunes de les 20 persones més riques del planeta han crescut un 24 %.
A escala global, en les darreres dècades s’ha reduït la taxa d’incidència de la pobresa. Si l’any 1990, el Banc Mundial estimava que un 36 % de la població de planeta vivia en situació de pobresa extrema, l’any 2017 la xifra es situava entorn del 9 % de la població mundial. Això significa que hem passat de 1.900 milions a 700 milions de persones pobres. Però aquest indicador no descriu les profundes transformacions en els sistemes productius que han possibilitat que milions de persones passin de no tenir ingressos econòmics a comptar amb més d’1,9 dòlars al dia. Perquè no són poques les veus expertes que es pregunten si no estarem comptant la mercantilització de les vides de la gent en lloc d’una suposada sortida de la pobresa. Fins a quin punt l’obrera que confecciona roba a les fàbriques de Dhaka per grans firmes internacionals a canvi d’un salari de 40 dòlars mensuals és menys pobra que la seva àvia que vivia de l’agricultura de subsistència?
Els indicadors que nodreixen els debats a les institucions internacionals haurien de facilitar la comprensió del món. En lloc d’això, sovint s’utilitzen per amagar la complexitat i per contribuir a la persistència de miratges que sostenen relacions profundament injustes. Un d’aquests miratges és la idea que la pobresa es pot reduir mentre augmenten les desigualtats. Les grans fortunes no paren de créixer. Durant el 2020, any d’inici de la pandèmia de la COVID-19, les fortunes de les 20 persones més riques del planeta han crescut un 24 %; en termes absoluts, les fortunes dels 50 homes més rics van créixer durant el mateix any 640.000 milions de dòlars. Ens hem acostumat a que aquestes xifres ocupin titulars de premsa periòdicament. Són tan desorbitades que fins que no ens expliquen que l’1 % més ric de la població posseeix la mateixa riquesa que 6.900 milions de persones ens costa fins i tot sentir indignació.
No és casual que les crisis històriques que provoquen grans onades de misèria també facilitin l’acumulació de riquesa per part de les elits. Acabar amb la pobresa requereix canviar la nostra relació amb la riquesa. Per això la distribució dels recursos per fer valdre el dret a la vida, per acabar amb la pobresa i amb la xacra de la fam, no pot dependre dels mateixos mecanismes que faciliten l’acumulació de la riquesa. Ni els mercats, ni la filantropia garantiran l’accés a l’alimentació, a l’aigua, a la salut o a l’habitatge de 7.800 milions de persones. El camí per aconseguir-ho passa per impulsar profundes reformes fiscals, per la defensa global dels drets de les persones treballadores, per situar els béns imprescindibles per la vida fora de l’abast de les grans empreses i dels mercats internacionals. Mesures que limiten la capacitat d’uns quants d’enriquir-se indefinidament, però que obren horitzons més esperançadors i sostenibles per a totes.
