El 15 de novembre de 1902 era dissabte i els diaris dels Estats Units explicaven com el president Theodore Roosevelt havia perdonat la vida a una ossa negra. Havia estat durant una cacera a Mississipí, on Teddy (pels amics) havia rebutjat matar una pobra ossa adulta que la resta d’homes havia acorralat i lligat a un arbre a l’espera que el president pogués lluir-se tot disparant-li el tret de gràcia. Però no ho va fer. Era antiesportiu, va dir el mandatari.
La història va fer fortuna fins al punt de ser l’origen d’una de les joguines més universals. A partir d’aleshores, els nens —ja que era una joguina masculina inicialment— podien portar sota el braç el terrible os, convertit ara en un inofensiu objecte i convertint-los a ells en intrèpids caçadors capaços de doblegar la natura al seu pas. Una natura plena d’ossos feréstecs que, amb l’auge de les ciutats, cada cop quedava més lluny i, per tant, percebuda com a menys perillosa. Però si va triomfar l’osset de peluix va ser perquè era «cuqui». Segons el filòsof Simon May, en el seu assaig El poder de lo cuqui (Alpha Decay), els humans tenim preeminència per les coses «cuquis» —com ara els ossos de peluix— pel fet que suposen una opció de fugida del món cruel i desigual que ens envolta i, per això, allò que és «cuqui» va popularitzar-se després de les dues grans guerres mundials del segle xx. També perquè segueixen l’actual tendència d’abandonar les dualitats clarament oposades creant éssers sense gènere, edat o intencions definides que ens semblen adorables. I, finalment, perquè la majoria d’aquests objectes amb les seves carones rodones, ulls grossos i brillants i extremitats curtes i molsudes ens transmeten vulnerabilitat i desperten en nosaltres un sentiment de voler-los abraçar tinguem l’edat que tinguem.