L’os de peluix exemplifica a la perfecció com la dominació de la natura perviu i s’amaga en qualsevol aspecte de la nostra vida, tant en la part real i constatable com en la més simbòlica.
L’os de peluix exemplifica a la perfecció com la dominació de la natura perviu i s’amaga en qualsevol aspecte de la nostra vida, tant en la part real i constatable com en la més simbòlica.
Vols saber més coses sobre l’os de peluix?
Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!
14 de desembre de 2021
Des de l’albada de la vida, la natura ha viscut subjugada als humans. Especialment els animals i, més concretament, des del dissabte, dia en què, segons el Gènesi, Déu crea animals i home. I per designi seu, aquest darrer havia de sotmetre totes les bèsties de la terra: «Déu digué: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen”». (Gènesi, 1:26).
L’os de peluix exemplifica a la perfecció com aquesta dominació de la natura perviu i s’amaga en qualsevol aspecte de la nostra vida, tant en la part real i constatable com en la més simbòlica.
El 15 de novembre de 1902 era dissabte i els diaris dels Estats Units explicaven com el president Theodore Roosevelt havia perdonat la vida a una ossa negra. Havia estat durant una cacera a Mississipí, on Teddy (pels amics) havia rebutjat matar una pobra ossa adulta que la resta d’homes havia acorralat i lligat a un arbre a l’espera que el president pogués lluir-se tot disparant-li el tret de gràcia. Però no ho va fer. Era antiesportiu, va dir el mandatari.
La història va fer fortuna fins al punt de ser l’origen d’una de les joguines més universals. A partir d’aleshores, els nens —ja que era una joguina masculina inicialment— podien portar sota el braç el terrible os, convertit ara en un inofensiu objecte i convertint-los a ells en intrèpids caçadors capaços de doblegar la natura al seu pas. Una natura plena d’ossos feréstecs que, amb l’auge de les ciutats, cada cop quedava més lluny i, per tant, percebuda com a menys perillosa. Però si va triomfar l’osset de peluix va ser perquè era «cuqui». Segons el filòsof Simon May, en el seu assaig El poder de lo cuqui (Alpha Decay), els humans tenim preeminència per les coses «cuquis» —com ara els ossos de peluix— pel fet que suposen una opció de fugida del món cruel i desigual que ens envolta i, per això, allò que és «cuqui» va popularitzar-se després de les dues grans guerres mundials del segle xx. També perquè segueixen l’actual tendència d’abandonar les dualitats clarament oposades creant éssers sense gènere, edat o intencions definides que ens semblen adorables. I, finalment, perquè la majoria d’aquests objectes amb les seves carones rodones, ulls grossos i brillants i extremitats curtes i molsudes ens transmeten vulnerabilitat i desperten en nosaltres un sentiment de voler-los abraçar tinguem l’edat que tinguem.
Tornant a l’ésser humà com a amo i senyor de la natura, el Nadal també n’és un bon exemple. Una festa —en origen— dedicada al sol, justament en les dates del solstici d’hivern, quan el dia comença a allargar-se i la natura dona senyals de voler renéixer. En aquests dies de consumisme desfermat i ingestes calòriques massives, deixem entrar la natura dins de casa, ja sigui en forma d’avet, de galzeran o de ponsètia, que tot just aguanta amb fulles fins al Dia de Reis, si no mor abans. Elements, tots ells, que ens connecten amb el nostre passat com a país eminentment rural. Tot i que el qui compleix millor aquesta funció d’enllaç és el tió. Al principi, un tros de soca o tronc capfoguer sense ulls ni boca ni barretina ni cames que es picava la Nit de Nadal i rajava les postres per l’endemà, neules i torrons. Pura representació de la fecunditat i el fet de renéixer de la natura: una soca vella, que dona regals de les seves entranyes. Però no acabava aquí el ritual: un cop acomplert el seu paper, el tió anava de cap al foc i les seves cendres utilitzades per allunyar els llamps o fertilitzar els camps. Segons el folklorista Amadeu Carbó a Descobrim el Nadal (Morera) el tió va estar a punt de desaparèixer. Durant la dècada dels seixanta i setanta, aquesta tradició estava en franca decadència al país. En plena diàspora rural, a ciutat, la natura quedava lluny, com la por als ossos que va crear els ossets de peluix. A més, qui tenia llar de foc al seu pis per cremar el tió?
La solució —explica Carbó— va trobar-la l’il·lustrador Ferran Margarit, qui el 1975 va pintar cares en els tions per vendre’ls a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona com una forma de rellançar la tradició. I a la vista de l’actualitat, se’n va sortir.
Margarit, segurament no ho sabia, però va fer «cuquis» els tions, segons la teoria de Simon May. Amb els ulls i la barretina se’ns acosten més als humans, però mantenint alhora l’ambigüitat entre ésser real i tros de fusta inert, sense gènere definit, ni edat compresa. I, per sobre de tot, vulnerable, que passa fred a la muntanya i per això s’ha d’anar a rescatar, tot oblidant que és un tronc i el bosc el seu hàbitat. O que arran de parada de fira o mercat nadalenc de torn ens mira amb els seus ullets i la barretina caiguda per la humitat de l’ambient i ens convida a portar-lo a casa, alimentar-lo i cuidar-lo (i, ni de bon tros, cremar-lo). Com a mínim fins al moment d’estomacar-lo perquè ens cagui llepolies i coses «cuquis» com ossets de peluix.
Bones festes!
Vols saber més coses sobre l’os de peluix?
Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!
