El xollador o esquilador era la persona encarregada de tallar el pèl a tota classe d’animals. Era un ofici dur, que comportava molts desplaçaments, carregant les eines amb el risc que, en realitzar les immobilitzacions dels animals, et mosseguessin o trepitgessin.
Als 11 anys, l’Eloy va començar l’ofici de xollador juntament amb el seu pare i el seu germà.
Aquest mes d’abril de 2023, el Museu de la Vida Rural ha adquirit en donació, per part dels fills de l’Eloy, la seva col·lecció d’eines.
27 d’abril de 2023
L’Eloy Hernández Monleón va néixer a Balaguer l’any 1924. Era el petit de quatre germans i fill d’Ángel Hernández i Ángela Monleón, que van venir a viure a Catalunya procedents de Singra (Terol). Als 11 anys, l’Eloy va començar l’ofici de xollador juntament amb el seu pare i el seu germà Mariano per ajudar en el negoci familiar, en què xollaven mules i corders.
El xollador o esquilador era la persona encarregada de tallar el pèl a tota classe d’animals. Era un ofici dur, amb desplaçaments a peu o bicicleta pels pobles de la zona, carregant les eines específiques segons la tipologia d’animals que havien de xollar i amb el risc que, en realitzar les immobilitzacions dels animals, aquest et mosseguessin o trepitgessin.
Aquest mes d’abril de 2023, el Museu de la Vida Rural ha adquirit en donació, per part dels fills de l’Eloy, la seva col·lecció d’eines.
Per xollar mules, eugues, rucs, i matxos es lligaven amb una corda tres de les potes de l’animal, deixant-ne una de lliure per tal que no perdés l’estabilitat i es pinçava el llavi inferior de l’animal amb dos peces de fusta que funcionaven com un morrió. Un cop immobilitzat, podien iniciar la feina. S’utilitzaven unes estisores amb les quals marcaven una ratlla horitzontal o clenxa al lateral del cos de l’animal i que separava la part inferior de la panxa, que no es xollava, de la part superior, que es xollava amb unes màquines de tall manuals que recorden les maquinetes de barber.
Tal com explica la família, la tasca s’enduria a les èpoques de xollar els corders, ja que s’esquilaven tots els ramats en un termini de màxim dos mesos, unes jornades en què es treballava de sol a sol, ajupit, sense descans dia rere dia fins a finalitzar la feina. Després de tant esforç, si més no, tenien el privilegi de poder escollir la llana de més qualitat per a fer-se els matalassos.
La progressiva mecanització es va començar a introduir gradualment a les zones rurals, aportant eines i maquinària que facilitava i alleugeria les tasques en molts oficis, com serien les màquines elèctriques de xollar. Tanmateix, la mecanització del camp va suposar el declivi del negoci familiar a finals dels anys cinquanta, amb la substitució dels animals per tractors i maquinària especialitzada.
El Museu de la Vida Rural és un refugi per tots aquests objectes que expliquen i ens remeten al nostre passat. Uns objectes que posen en valor l’esforç i la manera de viure d’una societat de la qual en som hereus, que cal recordar, reivindicar i preservar.
