5 mins 2 secs Compartir

Memòria | ODS 03. Salut i benestar

Article | La mort, el dol i la societat Mr. Wonderful

Museu de la Vida Rural

Cada dia queda més lluny la relació habitual amb la mort que tenien els nostres avantpassats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cada dia queda més lluny la relació habitual amb la mort que tenien els nostres avantpassats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vols saber més coses sobre el llaç?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

El 31 de març del 1907 els jugadors del Boston Americans (actualment Boston Red Sox) sortien al camp de beisbol de Cincinnati lluint en els seus braços un llaç negre en record del seu jugador-entrenador Chick Stahl que s’havia suïcidat un parell de dies abans. Hi ha qui diu que va ser el primer cop que, en un esdeveniment esportiu, es veia aquest gest d’homenatge i d’escenificació pública del dol a què avui —conjuntament amb els minuts de silenci que sempre duren menys d’un minut— estem plenament acostumats en partits de futbol o altres esports. Però, i si en comptes de ser en Messi, en Bale o l’Alèxia Putellas qui vestís el braçalet negre en el seu lloc de feina fos el nostre company o companya d’oficina? De segur que ens generaria sorpresa per la poca familiaritat de la societat actual amb el dol i fins i tot, potser, un cert neguit.

"Vetllant l'agonia de l'àvia", de Josep Traité i Compte. Peça número 2.323 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

 

La mort propera ens incomoda. Podem expressar la mort llunyana, col·lectiva o traumàtica (derivada d’un atemptat terrorista, per exemple) amb un llacet negre al pit o en la nostra foto de perfil a Facebook. Tanmateix el dol personal sembla que s’ha convertit en quelcom que ha de ser introspectiu, íntim i ràpid, sobretot ràpid, com la majoria d’aspectes de la nostra quotidianitat. Com a mostra —i assumint el risc de caure en la demagògia— la mort d’un fill o un cònjuge dona dret a només dos dies de permís laboral; tretze dies menys que els que et donen quan et cases.

Cada dia queda més lluny la relació habitual amb la mort que tenien els nostres avantpassats. La Parca, amb la seva dalla esmolada, era una més de la família. Es naixia i es moria a casa i dins una mentalitat profusament cristiana la mort no era el final, sinó l’inici o, com a mínim, la continuació i, per tant, no calia témer res. El cos, simple recipient per a l’ànima, era superflu.

Plat de dol. Peça número 2.239 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

 

Era més feixuc per als qui es quedaven, que havien d’organitzar-ho tot, des de la vetlla a la mateixa llar fins a l’àpat amb els familiars i amics servit sobre les vaixelles de dol: escudelles i plats de terrissa vidriada marró amb una lletra M de color negre que només s’utilitzaven en aquest context. Entremig podia passar el fotògraf per realitzar el retrat post mortem que constituïa un signe més d’aquella relació desinhibida amb la mort. Sense obviar l’enterrament i el trasllat en processó del fèretre amb el carro de morts pels carrers fins al cementiri; lentitud i so dels cascs de la bèstia que estirava el vehicle que contrasta amb la velocitat dels cotxes fúnebres actuals, completament tancats i encara amb cortines perquè ni tan sols es vegi el taüt de l’interior.

Carro de morts de tipus aranya o usual, provinent de Santa Coloma de Queralt. Peça número 6.666 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

 

Un cop el clot era cobert de terra no acabava res; al contrari, començaven mesos d’aflicció que, en el cas de les dones, constituïen una més de les càrregues masclistes d’una societat patriarcal. Per a les vídues, dos anys i mig de dol obligat sense poder assistir a esdeveniments socials i vestint de rigorós negre, com a mínim els primers vint-i-quatre mesos. Per als homes, amb un braçal, corbata o botó a la solapa de color negre n’hi havia prou. Quantes dones no van trobar mai parella després d’encadenar diversos dols i no poder anar als balls i les revetlles a relacionar-se…!

D’herència, ens resta avui, desvirtuada i gairebé engolida pel Halloween, la festivitat de Tots Sants, que hem simplificat a una visita llampec al cementiri i a la qual també hem passat el ribot positivista quedant-nos amb les castanyes, els panellets i la canalla disfressada de castanyers i castanyeres a les escoles.

Hem donat l’esquena a la mort, doncs? Segons alguns antropòlegs, no; simplement l’hem externalitzat o professionalitzat (residències geriàtriques, hospitals, funeràries…) convertint-la en quelcom que passa fora del nostre àmbit domèstic, entre parets enrajolades i ambients neutres, esterilitzats, incolors i inodors. Alhora, el culte al cos, a la materialitat i la pèrdua dels sentiments religiosos d’una part creixent de la població altera el significat últim de la mort convertint-la no en un final –d’etapa–, sinó en el final, desconegut i incert, que no pot fer més que generar basarda. Millor no parlar-ne, ni relacionar-s’hi, passar pàgina com més aviat millor. En definitiva, no ser dissident en una societat on cal somriure a totes les fotos d’Instagram i on la tristesa està mal vista. I, encara menys, contradir la tassa del cafè o l’agenda Mr. Wonderful que, a cop de frase enginyosa i màrqueting emocional, ens diu que hem de menjar-nos el món, no defallir davant de res i ser feliços, molt feliços.

«Viu de pressa, mor jove i deixa un bonic cadàver» sentenciava Humphrey Bogart a Knock on Any Door (Nicholas Ray, 1949).

Vols saber més coses sobre el llaç?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

Relacionats