“El dia en què tenia una agenda virtual que no desitjava, el dia en què em trontollaven les arrels, aquell fou el dia en què em vaig adonar que el món és real i les gallines, a vegades, ponen ous de dos rovells.”
“El dia en què tenia una agenda virtual que no desitjava, el dia en què em trontollaven les arrels, aquell fou el dia en què em vaig adonar que el món és real i les gallines, a vegades, ponen ous de dos rovells.”
26 de maig de 2020
Un article per a LaConca5.1 i el Museu de la Vida Rural
El món és real i les gallines ponen ous de dos rovells. Cada dia a quarts d’una del migdia me n’adono, quan baixo a l’hort i al corral que tinc just darrere de casa. Sempre dic que lo meu sí que és de quilòmetre zero, per ser més precís hauria de dir que és de quilòmetre 0,1. Després d’haver treballat sis anys des de casa i ara que ja feia un any i mig en un despatx compartit al centre del poble, pensava que em seria fàcil el retorn. Anava ben equivocat, no puc dir que hagi estat difícil, però m’ha permès contemplar i ser contemplat per la lenta, i alhora ràpida, rotació terrestre. Mals presagis.
El món és real i les gallines ponen ous de dos rovells. Un virus anomenat SARS-CoV-2 pels entesos, COVID-19 pels polítics, coronavirus pels amics i corona pels ianquis, ens ha fet caure la bena dels ulls i ens ha mostrat que sí, el món és real. Que som una espècie més en un entramat de vida i complexitat que difícilment mai entendrem del tot. Comprovada l’avarícia generalitzada dels Sàpiens al llarg de la història, potser més ens val anar amb peus de plom quan ens encarem a la natura.
El món és real i les gallines ponen ous de dos rovells. Si no he fet els càlculs malament, hauria de posar a deu mil coronavirus en fila perquè fessin un mil·límetre i els pogués veure. Probablement aquest experiment em serviria per multiplicar per deu mil les meves possibilitats de contagi, però també em serviria per mirar-los els ulls i preguntar-los: vosaltres sabíeu que les gallines poden pondre ous de dos rovells? De ben segur que cap de les deu mil corones en fila ho sabien. És la saviesa popular, en això els guanyem.
El món és real i les gallines ponen ous de dos rovells. Un exèrcit de formigues ha decidit envair-me la farigola florida del balcó. L’esprai mataformigues s’ofereix com la primera i ràpida solució. No funciona. Afina l’enginy, Joan, que per això tens una carrera. I si poso un parell de cintes adhesives a la barana del balcó? Entre la torreta i la paret per on pugen. Si es troben una superfície que no poden trepitjar, faran marxa enrere i unes hauran d’abandonar la torreta i les altres hauran de tirar paret avall. El que facin després ja veurem com ho solucionem. Sense voler, acabo fent un paral·lelisme entre les formigues i el virus que ens ocupa.
El món és real i les gallines ponen ous de dos rovells. Truquen a la porta. Un xicot de la brigada municipal, al qui no tinc temps de veure-li la cara, em deixa quatre mascaretes i dos pots de gel desinfectant amb una etiqueta que té el logotip de l’ajuntament i no la composició del producte. Miro el calendari i veig que han passat seixanta dies des de l’entrada en vigor de l’inestàtic estat d’alarma. En un afany constant de fer-me preguntes, em pregunto si tot plegat és política populista, sanitària o una barreja d’ambdues. Al cap d’una hora m’envien unes fotografies de l’alcalde visitant tots els comerços oberts del poble, sense mascareta i sense guants. Corroboro que era política populista. Aquell dia em qüestiono, per segon cop en trenta-cinc anys, si tinc les arrels fixades al lloc adequat. Si en fa de feina, la COVID-19!
El món és real i les gallines ponen ous de dos rovells. L’agenda em recorda que avui tinc tres videotrucades, dos webinars i mitja dotzena de propostes culturals virtuals. “Això ha arribat per quedar-se”, diuen a la ràdio que escolto a través de la freqüència modulada. Si ha de quedar-se, us faré lloc, jo me’n vaig al corral. El soroll de les claus ja inquieten les gallines que em miren de reüll en entrar. Alguna n’amaguen i segueixen cada un dels meus passos fins que descobreixo, enmig del corral, un ou que destaca per sobre de la resta. Aquell dia, el dia en què les formigues ocupaven la farigola, el dia en què repartien mascaretes i desinfectant, el dia en què el populisme desconfinat campava pels carrers, el dia en què tenia una agenda virtual que no desitjava, el dia en què em trontollaven les arrels, aquell fou el dia en què em vaig adonar que el món és real i les gallines, a vegades, ponen ous de dos rovells. Cuidem-nos.
