Passa que este any, igual que l’anterior, la Festa Major i la vida en general han quedat més aviat descafeïnades per culpa de la pandèmia que mos ha tocat travessar als habitants del món d’estos temps que corren. Lo nostre paper a la història, suposo. Almenys no és una guerra mundial, em dic per calmar-me. Potser este text quedarà exposat en algun museu i visitants moltes generacions després d’este primer dia de festes d’Amposta llegiran lo testimoni d’una dona enmig d’una pandèmia que intenta parlar de la cultura des d’un lloc anomenat Delta de l’Ebre que algun dia va existir.

I potser se sorprendran en saber que, estos anys malmesos no, però els anteriors, al meu poble, cada dia de festes a les deu del matí hi havia cercavila amb una o l’altra banda de música perquè, a Amposta, la meitat de la població és músic. Sí, senyora, tenim dues bandes de música centenàries i excel·lents (La Fila i la Lira) que, estos anys no, però abans sí, oferien l’esperat concert de bandes a la plaça de l’Ajuntament i el nivell era altíssim i emocionant. Però si una cosa em meravella de les virtuts musicals d’estes terres són les rondalles. Res m’aproxima més a l’estat de joia absoluta que trobar-me una rondalla anant de taula en taula. I no sé a les vostres terres però a les meues, una rondalla és un grup reduït d‘instruments de corda, vent i veu que van per les tavernes i els carrers fent rimar versos sempre amb la mateixa estructura, que improvisen i dediquen a una persona, un grup de persones o entitat i sempre tenen tonada de jota ebrenca, que és la melodia de la felicitat només perquè em retorna a casa quan està de festa.

Si una cosa ha fet bé esta pandèmia, potser l’única juntament amb l’aposta per la investigació científica, ha estat obligar-nos a teletreballar. O més aviat: obligar els senyors de la vella escola que dirigeixen les empreses a acceptar que el teletreball és possible. Gràcies a això molta gent jove i no tant jove pot plantejar-se ara la possibilitat de tornar a viure al seu poble i, tot i així, continuar guanyant-se les garrofes amb el que ha estudiat, sense necessitat de deixar-se més de mig sou en el lloguer d’un pis a Barcelona, però este és un altre tema.

Fins ara, aproximadament la meitat dels joves marxaven de les Terres de l’Ebre a la ciutat per estudiar, prop de la meitat d’esta meitat tornava algun dia molts anys després per viure-hi, però l’altra no ho acabava fent mai, més que de visita. Ara, este virus maleït que mos ha robat les festes, l’alegria i la salut, mos ha permès també de vore que no és tan complicat invertir les dinàmiques: és a dir, en lloc de viure a la ciutat i anar tornant al poble quan se’n tinguen ganes, la cosa és viure al poble i anar tornant a la ciutat quan se’n tinguen ganes, ja sigue per anar al teatre, a mirar cinema d’autor o a un concert de The National. I des d’aquí, des de casa, cadascú des del seu àmbit, deixar-se inspirar pels paisatges que mos han vist créixer, per les persones que mos han alimentat i ensenyat, pel parlar de cada zona. I aportar la mirada del món, en definitiva, des del lloc que mos és més íntim.

I ara, si em disculpeu, sento passar una xaranga per l’avinguda de la Ràpita, així que agafaré la mascareta (quédigue testimoni escrit de com està sent la vida ara) i baixaré al carrer, perquè en temps com estos qualsevol xicoteta alegria és molta i la diferència entre que hi hague una xaranga en Festa Major que no la hi hague ho és absolutament tot. Baixaré al carrer i em faré un cafè en una terrassa amb l’esperança de sentir «Paquito xocolatero» de fons. Potser trobar-me algú per comentar que estos anys no, però els següents sí.