4 mins 33 secs Compartir

Memòria | ODS 09. Indústria, innovació i infraestructura

Article | L’escriptura manual, les cartes d’amor i els «bolis» xinesos

Museu de la Vida Rural

El bolígraf, un objecte cada vegada menys present en les nostres vides.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El bolígraf, un objecte cada menys present en les nostres vides.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vols saber més coses sobre el bolígraf?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

A principis del 2017, la Xina celebrava com una gesta nacional l’anunci d’una empresa del país que havia aconseguit produir les boletes metàl·liques que formen les puntes dels bolígrafs. Sembla una excentricitat, però per al primer productor mundial de bolígrafs, arribar a fer aquests petits components, que implica una complexitat tècnica enorme, no era poca cosa. No en va, era el fruit de més de cinc anys de feina dins d’un programa governamental subvencionat amb més de 8.000 milions d’euros. A partir d’aquell moment s’assolia la plena autonomia per a la fabricació d’un bolígraf 100 % xinès i la reducció de costos derivats de la importació d’Alemanya o el Japó de les diminutes esferes. Un esforç considerable per un objecte —el bolígraf— cada dia menys present en les nostres vides.

Bolígraf BIC. © Museu Vida Rural

 

Mai abans el darrere de les portes dels lavabos dels bars havia estat tan net com ara. Les proclames polítiques o les declaracions d’amor (i alguna cosa més) llangueixen i cada cop són menys freqüents. En les poques que perviuen, la majoria dels noms inscrits en cors profetitzant amor etern no són noms sinó àlies d’Instagram o Twitter precedits per una @. Un retrat perfecte del nostre temps, referències a un món digital fetes amb un mitjà analògic. A més d’una constatació del que diuen els estudis sobre l’ús de l’escriptura manual en adults, inutilitzada pel 75 % d’espanyols i relegada a anotacions esparses (la llista de la compra, un post-it, quatre paraules en el llibre de visites del museu o del mirador…) i signatures (amb permís del certificat digital). Per a molts, els tinters i plomins de la nostra col·lecció —que no tenen més de 70 anys— i els bolígrafs viuen dins del mateix sac i amb ells tots els objectes que se’n derivaven, com les cartes d’amor.

Tinter. Peça número 1.177 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

 

Als anys vuitanta, a Espanya, la gent encara s’escrivia i enviava cartes personals: d’amor, d’amistat, de condol… Tan sols el mes de febrer del 1984 van passar per Correus més de 200 milions de cartes personals. Les bústies no solament s’omplien de factures i extractes bancaris. Tanmateix, a les ciutats, on el 80 % de les famílies tenien telèfon, pràcticament desapareix l’ús i costum d’escriure a mà per comunicar-se. Una simple trucada ho reemplaçava. A l’entorn rural, on amb prou feines arribava al 20 % el nombre de llars amb telèfon, es manté l’escriptura epistolar malgrat tenir un índex d’analfabetisme tremendament superior. Avui, no solament les cartes personals reposen en via morta, també les trucades de telèfon —sobretot les del fix— agonitzen mercès a un retorn a l’escriptura com a mitjà de comunicació, tot i que no manual. Fins i tot sucumbeixen sota el Whatsapp les versions més minimalistes i naïfs de les cartes personals: aquells estrips de paper rebregats que a l’escola, d’amagatotis del mestre, es passaven de mà en mà en un eficient i discret servei postal intern fins arribar al destinatari i, a voltes, de retorn al remitent amb la corresponent resposta.

De fons, pedagogs i altres experts no es cansen de dir —en articles mecanografiats en format digital o en paper— com és d’important mantenir l’hàbit de l’escriptura manual per a l’estímul del nostre cervell i al repòs dels nostres ulls sempre abocats a les pantalles. I especialment en els infants, pel benefici que genera en la motricitat fina i la millor comprensió del que s’escriu.

Foto de Min An. Pexels.

 

Potser el futur ens depara portes de bar digitals on poder escriure amb el dit les nostres declaracions d’amor. Escenes en els salons de plens dels ajuntaments amb el president o presidenta de torn signant amb signatura i certificat digital el llibre de visites —digital, evidentment— del municipi. I iPads amb 5G en els miradors i les ermites per poder teclejar les impressions del paisatge i directament penjar-les a Twitter, Instagram o altres. Mentrestant, bolígrafs, portes pintades i llibres de visites restaran immòbils rere catenàries i vidres de seguretat dels museus.

O, al contrari, com suggereix —en un desig un pèl utòpic— l’escriptor anglès Simon Garfield a la seva obra Postdata: Curiosa historia de la correspondència (Taurus), ens adonarem que no s’ha de confondre allò que és urgent amb allò que és important i, en conseqüència, emprarem la missatgeria instantània per l’urgent i la física per l’important, com ara l’amor. En definitiva, que tornin les cartes d’amor. Si més no, per donar sortida als 38 milions de bolígrafs xinesos que surten cada any al mercat.

Estoig. Peça número 1.444 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

Vols saber més coses sobre el bolígraf?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

Relacionats