En el darrer trimestre de l’any 2020, 645 nens i nenes de la Conca de Barberà s’han beneficiat de la tarifació social del Museu de la Vida Rural i han fet dels nous espais i de les seves activitats educatives una extensió de la seva escola.
27 de setembre de 2022
Remedios Zafra va néixer a Zuheros (Còrdova), un poble que frega els 600 habitants a l’Andalusia rural. Criar-se en un poble és de les coses que més l’han influït a la vida, segons explica ella mateixa. Ara viu a la ciutat i hi torna sovint per visitar els pares. És assagista, compromesa amb la igualtat i la crítica social. Escriptora i autora de diverses publicacions, va obtenir el Premi Anagrama d’Assaig el 2017 per El Entusiasmo. Actualment és científica de l’Institut de Filosofia del CSIC i, tot aprofitant la visita a l’MVR per participar en el quart debat de la novena edició de Visions 5.1, xarrem amb ella.
– Ets de Zuheros, un municipi de la província de Còrdova de poc més de 600 habitants. El fet de marxar del poble va ser una decisió lliure?
Al principi no. En el meu cas, de nena i adolescent sempre vaig imaginar el meu món al poble o tornant-hi a treballar un cop acabés la universitat. En una d’aquelles vides possibles que sovint imaginem, fantasiejo amb aquest camí on poder invertir al poble tot allò que has vist i après fora. Tanmateix, ja a la universitat, superat el petit trauma de sentir que has d’escollir entre tornar o explorar, vaig decidir lliurement viure en aquell lloc intermedi de qui «no se’n va del tot» i «no torna definitivament». En el meu llibre Lo mejor (no) es que te vayas narro aquest posicionament intermedi com a forma de conviure amb aquestes visions derivades dels verbs estar, marxar, anar-se’n, quedar-se, com a forces que et sentencien en identitats que semblen inamovibles. Per mi, el fet de treballar i viure fora no ha implicat ruptura simbòlica ni material amb el meu poble. De fet, quan dormo, els meus somnis segueixen ubicats allà, les meves metàfores en allò que escric sempre neixen d’experiències viscudes allà, i ho considero part interioritzada del que soc, més un òrgan viu que un abric o una pròtesi com a identitat mudable.
– A vegades has comentat la necessitat de crear condicions perquè aquesta decisió d’anar a la ciutat o no, no estigui tan condicionada. Com les creem?
Quan els joves se’n van dels pobles és perquè no tenen alternatives de formació, treball i expectatives en ells, és a dir, perquè no existeixen encara les condicions (o la voluntat per afavorir-les) que permetin comptar amb escoles, sanitat, assessors, viatjar amb transport públic, però també la possibilitat (tecnològica i logística) d’estudiar o de treballar a distància, o projectes que integrin altres formes d’experimentar i accedir a la cultura, recursos i confiança en les persones per millorar i modernitzar els pobles sense que això suposi convertir-los en ciutats, sinó entenent allò que, avui més que mai, ens ensenyen sobre el planeta, la terra, l’aigua, el camp, el bestiar, l’economia de proximitat, la sostenibilitat, les cures, el patrimoni immaterial i els costums…
– I com ho fem?
Sé que això és difícil d’entendre, especialment quan seguim veient els pobles com una cosa homogènia i conservadora, perquè així els canvis són complicats i n’hi ha que només busquen crear façana de negoci per rendibilitzar, per exemple, un poble bonic o una fàbrica, sense aturar-se a pensar en els projectes i filosofies de vida que comporta la vida al poble o la vida al camp.
Igualment, aquestes condicions de què parlo s’estan veient afavorides perquè a les ciutats ja no es donen les garanties per viure com somiàvem: els lloguers són molt cars, els treballs temporals, mengem ràpid i malament, contaminem constantment per moure’ns-hi… Vull dir que aquest patiment de molts a les ciutats els anima a tornar als seus pobles o a pensar el seu futur en altres contextos, on el temps sigui percebut d’una altra manera, les relacions humanes viscudes d’una altra forma i es cuidi de manera comunitària allò que es fa i les persones.
– Una de les claus és la comunitat o la col·lectivitat i, sobre aquesta qüestió, podem mirar el passat rural per buscar aprenentatges, oi? També com a espais de cures?
Tota comunitat petita és un pou de saviesa sobre cures i creació de vincles comunitaris. Penso que hi ha molt per aprendre de les comunitats petites, però que no cal idealitzar-les ni crear una imatge massa romàntica que ens eviti veure que aquestes comunitats en molts casos han estat, també, contextos conservadors i patriarcals, que tant han abrigat les persones de la comunitat com han apartat qui se sortia de les normes i expectatives projectades sobre ell. Quantes persones coneixem que han viscut anys amagades a casa seva o a les golfes perquè sentien que al poble no podien ser elles mateixes?
La cura mai no pot partir d’un poder hegemònic que dicta normes morals i converteix en alteritats els diferents, la cura (almenys tal com jo l’entenc) sempre és horitzontal i requereix respectar les persones en la seva diversitat i comprometre’s solidàriament a l’«em cuides, et cuido». Penso que aquí moltes persones educades en altres tradicions del poble també n’estan aprenent.
– En la conversa amb Núria Araüna al cicle de debat Visions 5.1 vau parlar de la centralitat i la perifèria, i comentaves que a la perifèria era on s’estaven desenvolupant projectes més innovadors. Centralitat i perifèria també és ciutat i camp. També passa aquest fenomen a les zones rurals, doncs?
Encara que termes com centralitat i perifèria, pobles i ciutats… ens segueixen sent d’ajuda i estan antropològicament inscrits en allò que som, penso que també contribueixen a polaritzar visions i a entendre’ns en conflicte uns i altres. Potser el fet d’entendre que tots ells conviuen en forma de gradient en nosaltres ens permetria apropaments més constructius.
Sobre la llum que percebo en contextos que ubiquem a la perifèria, em crida l’atenció que mentre es posa l’accent econòmic, laboral i de lleure a les grans ciutats, hi hagi iniciatives que es valen de mecanismes essencials per al canvi, però subversius amb l’època (com la defensa dels temps lents i l’aposta per tornar a articular enllaços socials i de cura). El que he vist al Museu de la Vida Rural crec que té a veure amb aquestes iniciatives innovadores que m’agradaria que fossin vistes i pensades per altres pobles i comunitats com a manera de crear xarxes i compartir coneixement i experiència.
– A El entusiasmo dius: «No es tractaria d’oscil·lar forçadament ni de contraposar centralitat a perifèria […] que la creativitat cerca aliances». Hem de trobar una aliança entre camp i ciutat, doncs? Com ho fem?
En línia amb el que comentava anteriorment, aquestes aliances em semblen clau. Perquè pot ser que hi hagi persones capaces de desenvolupar els seus projectes de vida i emancipació a ciutats o a pobles, però també n’hi ha que necessiten tots dos i que entenem que aquestes aliances són possibles. La imaginació ens ha d’ajudar a crear vides i treballs més dignes i no perjudicials amb el planeta.
– A l’inici parlaves del teu llibre Lo mejor (no) es que te vayas. En un dels relats ficticis, El reloj, expliques com en un poble han instal·lat un rellotge que fa un compte a l’hora de subministrar electricitat segons els habitants que queden al municipi. En aquesta història es reflecteix que sovint les polítiques de desenvolupament rural es fan tenint en compte resultats quantitatius i no qualitatius, és un error?
La teva deducció em sembla més interessant que la motivació amb què vaig escriure aquest relat i que pretenia cridar l’atenció sobre el desajust dels temps accelerats que prevalen en el capitalisme contemporani i que no encaixen amb els temps dels pobles ni tampoc amb els del planeta . La sobreexplotació i la recerca d’una productivitat més gran han portat el camp a formes de cultiu i mecanització que no sempre beneficien ni el camp ni els agricultors ni les persones que se’n nodreixen . Com a màxim beneficia els mediadors, que treuen més producte de pitjor qualitat per menys inversió i menys temps… És molt cridaner que aquestes mateixes lògiques que afavoreixen xifres altes i producció precària siguin també les que descriuen l’època quan parlem d’altres treballs i del predomini de forces acumulatives i quantitatives que afavoreixen la hiperproductivitat i la competitivitat, tot reescalfant el planeta i refredant els humans, despullant-los de les preguntes que suposen aquests models de fer, de viure, de treballar?
Avui importa més que mai revitalitzar mirades qualitatives. El «més» ha de deixar de ser el mantra d’un món que necessita una cosa diferent i millor (el fet de fer, de sembrar, de construir, de consensuar, d’elaborar «amb sentit»).
«La innovació és recuperar el que sempre s’ha fet.»
– En un altre dels contes, S(h)embrar, narres la història d’una noia que marxa a estudiar a la universitat: «Culminar una carrera i aconseguir una feina lluny del camp era la millor collita per a la paciència i l’esforç invertits per ella mateixa i també pels seus pares», diu la veu narrativa. A la pel·lícula Alcarràs, de Carla Simón, també hi apareix el Roger, un dels protagonistes. Ell vol dedicar-se a la terra, però l’entorn, la família, el pressiona perquè estudiï. Com veus el foment de les vocacions pageses o de treballs relacionats amb el camp?
Hauríem de crear les condicions perquè això sigui realment una opció. He escoltat durant tota la nostra infància en boca de la família que el camp no és una alternativa per a tots, perquè entenen que el camp és dur o que aquesta producció primària està sempre sotmesa a la mediació i especulació d’altres que els fa vulnerables. En aquest context, com no recomanaràs al teu fill que marxi?
No obstant això, aquest dilema és complex, perquè els qui hem conegut i estimem els nostres pobles podríem fer molt per ells, però sabem que els treballs que tenim són majoritàriament precaris i que si tornem no sempre tenim les condicions per teletreballar. Crec que per fi estem canviant i entenent que pobles amb accés garantit a bones connexions, però també administracions i empreses que afrontin la seva visió del treball (no com a lloc on anar, sinó com a pràctica que es fa), són imprescindibles per millorar les coses.
– Però l’èxode rural de joves i de talent encara és important.
A mi em sembla important aquest gest de sortir per prendre distància i poder decidir lliurement si tornar o no. Però per això el Roger d’Alcarràs hauria de tenir unes condicions que li permetessin tornar i dedicar-se de ple al camp o compaginar el camp amb alguna altra feina que pogués fer des del poble. Per aquesta transformació són essencials els exemples de comunitats que estan revitalitzant els pobles des dels que s’han quedat, des dels que han tornat i potser d’altres que venen de les ciutats buscant un temps i una vida diferents.
Però, juntament amb aquests exemples, les administracions tenen la responsabilitat d’abordar aquest assumpte fent-ne un problema, ja que no és una mera qüestió de xifres i de subvencions, sinó d’entendre i afavorir les noves filosofies de treball, cura i vida que envolten el camp i els pobles.
– Tornant a El entusiasmo i canviant de qüestió, hi fas una crítica a la formació artística. Al dibuix, pintura i escultura que defineixes com un «gabinet d’herències que mira més al passat que al present». Des del Museu de la Vida Rural tenim clar que educació i cultura han d’anar lligades i que el museu és un espai generador de coneixement. Quin paper hi poden jugar els museus en una nova hipotètica formació artística?
Els museus s’estan transformant molt i han deixat de ser mers contenidors d’obres i arxius a protegir per concebre’s com a laboratoris i motors de cultura i pensament. Crec que són grandíssims aliats per a la formació artística, i especialment per a la formació crítica. Perquè als seus espais (especialment als museus i centres més oberts i compromesos amb la complexitat de l’època) no regeixen les normes i disciplines que encara predominen a les institucions acadèmiques, de manera que ens permeten experimentar amb els llimbs, fer conviure contradiccions i experimentar sobre les maneres de comunicar i compartir coses que ens costa expressar amb paraules.
– També a El entusiasmo apuntes que «els museus diuen molt sobre les nostres classificacions del món, però també sobre qui ha tingut el poder de la mirada». A què et refereixes? Com podem canviar aquesta mirada?
Tot museu neix d’una posició de poder i una època. Com una biblioteca, es construeix a partir de prestatges convinguts que una determinada cultura ha acceptat i ha avalat amb el pas del temps. Però que també ha anat reforçant com si fossin inamovibles i oblidant que són fruit d’una convenció, és a dir, classificacions que ens han ajudat a entendre els sabers humans en determinats llocs i temps.
Quan veiem altres cultures i el que podrien ser equivalents dels nostres museus (tant quant a arxiu oral, espais simbòlics o objectes valuosos que conformen identitat en una comunitat…) ens adonem que hi ha altres categories per ordenar. Crec que el passatge que més clarament evidencia aquesta idea és l’extret de El llenguatge analític de J. Wilkins, escrit per Borges, amb el qual començo el meu llibre Netianas. Això ens permet saber sobre els qui han tingut el poder de fer-los, que habitualment ha estat el poder de la paraula, del coneixement arxivat i del públic.
– Justament, al Museu de la Vida Rural conservem peces i sabers del passat que ens expliquen qui som ara.
Que els sabers vinculats al món rural, com els relacionats amb els oficis, amb l’artesania, hagin estat infravalorats fins al segle passat, ha tingut a veure amb les maneres d’assignar valor derivades dels qui ostenten els poders per «crear valor». Avui, meravellosament, aquestes perifèries de què parlem s’estan convertint en nodes de xarxes de sabers que ens permeten accedir a cultures callades o invisibilitzades. Penso que a cada poble hauria d’haver al costat de la biblioteca un museu o arxiu que permetés recollir aquests sabers valuosíssims. Animo qui ens llegeixi a escoltar els seus veïns per conèixer les seves històries i coneixements. Si a aquest fet d’escoltar hi sumem el de gravar, fotografiar, arxivar, crear coneixement… tenim museu, laboratori i recerca.
