En el darrer trimestre de l’any 2020, 645 nens i nenes de la Conca de Barberà s’han beneficiat de la tarifació social del Museu de la Vida Rural i han fet dels nous espais i de les seves activitats educatives una extensió de la seva escola.
15 de maig de 2021
El cineasta Oliver Laxe (París, 1982) va fer-se bomber per filmar la seva darrera pel·lícula O que arde, un llargmetratge que transcorre en la Galícia rural —i natal del director— vertebrada al voltant d’un piròman. Des de les arrels, Laxe reivindica un món rural que està desapareixent i transformant-se, el filma com si fos un treball gairebé antropològic. Un fragment de la pel·lícula forma part de l’exposició Jugar amb foc del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla i la Fundació Pau Costa. La mostra reflexiona sobre la gestió actual dels boscos i de les zones rurals a través dels llenguatges artístics. Aprofitant la visita del director de cinema a l’MVR, conversem amb ell.
– El foc, al llarg de la història, ha estat un element inspirador per a molts artistes, també per a tu. Què té?
El foc m’interessava per dues raons. D’una banda, estèticament i plàsticament i, de l’altra, socialment i políticament. Quan vaig gravar els incendis vaig adonar-me que el foc t’hipnotitza i t’atrapa, et fascina. Em preocupava que fos molt fetitxista, massa pictòric, quan realment es tracta d’una tragèdia. Al costat d’un incendi prens consciència de la transitorietat: tot neix i mor, es crema i es purifica.
– I socialment i políticament per què t’interessen?
Podria haver fet una pel·lícula més crítica, més política, però crec que no hi ha res més polític que el que és poètic. El més important d’un artista és obrir el cor de l’ésser humà. Jo i molts dels que han vist la pel·lícula hem reconnectat amb aquelles coses més essencials i crec que això és molt sanador. Després de veure la pel·li, alguns joves han vingut a dir-me que volen restaurar la casa de la seva família. Això és molt més transformador que posar el polític de torn a la diana.
– Per què traces una pel·lícula al voltant d’un piròman?
Vivim en una societat molt fiscalitzadora, jutjadora… Volia parlar de la misericòrdia, la pietat, el perdó i l’empatia, per això vaig agafar un piròman. Ni l’he volgut legitimar, ni demonitzar. Volia capturar la complexitat de la vida perquè aquesta no és tan simple com el que ens ensenya la majoria del cinema.
– La pel·lícula té una àuria de final, de desaparició.
La vida és així. Sí que és cert que traspua la melancolia, la nostàlgia d’un passat que va ser millor. La pel·lícula mira aquest passat a certa distància, no volia caure en la enrabiada contemporània. Els protagonistes accepten el seu rol: cuidar l’entorn, treure i entrar els animals de les quadres… Accepten amb sobirana submissió el seu lloc al món i això els fa lliures.
– Per fer O que arde vas tornar a la Galícia rural, als teus orígens. Com va ser l’experiència?
Mai havia marxat perquè hi tornava cada estiu. Significava retrobar-me amb unes olors, uns valors… Filmar enmig de camps i de boscos té conseqüències positives, igual que entrar en aquest museu que explica els oficis i una manera de treballar i d’entendre la vida.
– I per què decideixes fer aquesta introspecció i retratar aquesta ruralitat?
Amador i Benedicta són com dos mestres. Per a mi el futur és la ruralitat. Pròximament faré una exposició que es diu Galícia futura i les protagonistes són les cabres.
– Al Museu de la Vida Rural sempre diem que des del món rural i des del passat, imaginem futurs més sostenibles.
L’avantguarda artística agafa el passat i la tradició i els adapta a les preguntes contemporànies. Ens trobem en un cul-de-sac, en un moment d’estancament. Hem agafat camins que eren erronis i hem de desaprendre. Hem de reivindicar la mirada del pagès i buscar l’equilibri; ja està tot inventat, només cal mirar al passat. Cada vegada serà més important la tradició, hem de tornar al minifundi, al multicultiu, a la pastura, a la sostenibilitat energètica, al consum de quilòmetre zero…
– Què pot aportar el món rural a aquest futur que se’ns presenta?
Hem de traslladar els sabers, les eines i la manera de treballar al present. Ara estic obrint un centre de desenvolupament rural a la casa dels meus avis i les bigues de castanyer que tinc davant de casa, a cent metres, són més cares de portar que si les vaig a buscar a França. És una paradoxa i això no fa gaires anys era impensable. Ha d’haver-hi harmonia entre animals, éssers humans i la terra. I això, ara mateix, només passa al món rural.
– A la pel·lícula tens molta cura dels detalls, dels sons, de les textures… Volies recollir d’una manera fins i tot antropològica aquesta ruralitat que està desapareixent?
Volia retratar aquells gestos vinculats al món rural: la manera de tallar el pa, el caminar d’un animal, el so de la pluja sobre la pissarra, les expressions del parlar… No volia caure en l’etnografia «folkloritzada» perquè he filmat allò que bé coneixia. Els cineastes som soldats de la mort, filmem coses que no tornaran a succeir. És una acceptació de la transitorietat del món, hi ha coses que moren i altres que neixen. Quan vius al camp desapareixen moltes angoixes contemporànies. Quan estàs al camp la natura t’està dient que ets petit, que no ets res i com a persona generes humilitat i acceptació.
– El món rural ha estat molt lligat a una cultura del foc que ara també s’està perdent.
Els pagesos i els pastors abans sempre duien un encenedor i una navalla, el foc era un element ancestral de regeneració de la terra. Amb l’abandonament del camp i l’emergència climàtica això ara és perillós. Ara cal ordenar els camps i potser retornar a la cultura del foc per gestionar-los. Hem de decidir com gestionem el món rural, buscar l’equilibri i aprofitar-lo.
– I com trobem aquest equilibri?
Hem de passar de la cultura dels drets a la dels deures, de la responsabilitat, de les cures… Hem d’entendre que el món rural és el futur, és un canvi de paradigma. Hi ha projectes molt bonics sobre tracció animal, de recuperació de llavors tradicionals… Hem d’apostar per la qualitat i no tant per la quantitat, perquè el benefici a llarg termini serà major.
«Crec que no hi ha res més polític que el que és poètic.»
– Tornant als incendis, una qüestió que enutja al món rural és la criminalització quan es produeix un gran foc de manera fortuïta.
Hi ha molt de paternalisme i algunes persones creuen encara amb el mite del progrés. Hi ha gent que des de la ciutat dona lliçons a aquells que viuen al camp quan realment tots som incendiaris. Els defectes del camp sempre són visibles, però no les seves virtuts. A la ciutat hi ha molta condescendència, tot i la sensació d’equilibri.
– A què et refereixes?
Per exemple, la soledat va associada al camp quan realment és l’espai on es viu més comunitàriament. No es parla de la soledat a les ciutats, d’individus que són anònims, que no coneixen ni els seus veïns. A les ciutats només hi ha ira per delimitar l’espai.
– Sovint reivindiques el que denomines outsiders. Viure al món rural és viure als marges?
Què és ser un outsider? La llibertat és interior i la major part de les persones que viuen al camp ho fan d’una manera vocacional. Els meus veïns, a l’acabar de treballar, miren els camps i estan molt satisfets d’allò que han fet, els omple. Quantes persones poden dir això? Per tant crec que no som outsiders. Els outsiders són els zombis de la ciutat que estan desconnectats d’ells mateixos i dels cicles de la natura, viuen en un hivernacle i quan arriba una emergència com la de la COVID-19, el plàstic es trenca per tot arreu. Només el compromís amb la terra ens farà avançar.
– Com ha de ser el diàleg entre el rural i l’urbà?
Tot és urbà. Molts valors actuals del camp són fruit de la modernitat. La tendència és portar la ciutat al camp. Vivim un moment d’inversió de valors, creus que estàs fent el bé i realment estàs fent el mal.
– Abans parlàvem d’equilibris, la solució passa pel decreixement?
I tant! No és viable seguir creixent, no és intel·ligent ni pràctic. Serà dolorós, però és inevitable. El dolor ens farà créixer a alguns i a d’altres no, perquè no seran capaços de gestionar tanta angoixa. Fa poc temps hem començat un projecte, l’Associació Ser, des de la qual sensibilitzem i fem visible els valors del món rural a través d’experiències artístiques, tallers, cinefòrums… Ara bé, el més important és que a la casa que serà la seu, sempre hi haurà una pota de caldo.
– El foc com a element principal d’una llar, d’una comunitat…
Exacte. Volem que tothom que hi entri senti aquesta harmonia, se senti cuidat. Volem sortir d’aquesta crisi permanent que ens degrada. Abans, a cada casa hi havia un foc a terra o una cuina de llenya al voltant de la qual es reunia tota la comunitat. Potser haurien de tornar aquests focs.
