En el darrer trimestre de l’any 2020, 645 nens i nenes de la Conca de Barberà s’han beneficiat de la tarifació social del Museu de la Vida Rural i han fet dels nous espais i de les seves activitats educatives una extensió de la seva escola.
18 d’octubre de 2022
Es va criar entre cabres i camps. María Sánchez és veterinària, en gran part, per herència familiar ja que el seu avi ja ho va ser. Va créixer a las Navas de la Concepción, a la Serra Nord de Sevilla, un poble on vas perquè hi has d’anar, no ve de passada, segons explica ella mateixa. Treballa amb races autòctones en perill d’extinció, defensant altres formes de producció i de relació amb la terra. Preocupada pel llenguatge, per les paraules i pel relat del món rural. Com s’ha escrit el camp? I qui ho ha fet i des d’on? Amb aquest neguit, ha publicat un parell de llibres: Tierra de mujeres (Seix Barral) i Almáciga (Planeta). Aprofitant la participació al cicle de debats «Visions 5.1», intercanviem paraules.
– Comences el llibre Tierra de mujeres (Seix Barral) parlant de les fotos en blanc i negre que els nostres avis guardaven en caixes de galetes. Per què hem de conservar tots aquests records? També a llocs com el museu?
Ara ens trobem en un context d’emergència climàtica i estem debatent sobre cap a on hem d’anar. Però abans hem de saber d’on venim, no? Analitzant les coses bones i les dolentes del passat. Moltes vegades, a les nostres cases, estem rodejats de fotografies i no sabem qui són les persones que apareixen, quines històries van tenir o a quines dificultats van haver de fer front. Mirant aquestes fotografies no només podem trobar vincles familiars, sinó que també podem fer-nos preguntes sobre la comunitat on vivim, quines dinàmiques hi havia, quins conflictes hi havia al territori… És una manera de conèixer-se a un mateix.
– «Els habitants dels pobles són ciutadans de segona», dius a Tierra de mujeres.
Si ara hagués de reescriure el llibre, afegiria que les persones immigrants són ciutadans de tercera. Les persones que viuen al món rural no disposen dels mateixos beneficis, serveis, avantatges o drets que tenen les que viuen en zones urbanes. Actualment, el jovent es troba amb un dilema que la meva mare ja va tenir, el fet de no poder decidir si quedar-se al poble perquè estàs lligat pels estudis, les oportunitats laborals… O la sanitat pública. Una dona d’un poble de Castella-la Manxa m’explicava que el metge que atén als seus fills és expert en geriatria i, per tant, no és pediatre.
– I com ho resolem?
Jo advoco per un enfortiment de les comarques. No podem pretendre que cada poble tingui un hospital, un institut o un cinema, però sí a nivell comarcal. El centre no és la ciutat només, també ho pot ser la capital de comarca dotant-la d’uns serveis de qualitat. Hem de descentralitzar el sistema i apostar per la perifèria. Ara bé, tampoc podem tractar tots els territoris per igual perquè cadascun té la seva idiosincràsia, la seva història sociopolítica, el seu relleu fins i tot… També hem de trencar el relat del món rural que ens homogeneïtza. No cal triar entre Walden o Puerto Hurraco. Hi ha més opcions!
– També hi escrius: « La literatura que ens anomena grangers, que ens associa sempre a la paraula buida, que ens diu des del paternalisme i les grans ciutats, que ens visita per a reportatges graciosos, que s’entesta a escriure del medi rural com si fossin enterramorts, que usurpa la veu dels qui es taquen les mans de terra i habiten entre camps i muntanyes. […] El nostre medi rural necessita altres mans que escriguin, unes que no pretenguin rescatar-lo ni ubicar-lo». El món rural necessita explicar-se a ell mateix?
Del món rural pot escriure qui li doni la gana! Ara bé, preguntem-nos qui ha escrit del món rural? Des de quin gènere? Des de quin altaveu? Des de quin lloc? Des de quin privilegi? Si preguntem per la literatura rural més coneguda, poques persones ens diran una autora. Hi havia gent que se sentia òrfena i ara estan sortint un munt d’iniciatives per explicar el món rural des del món rural. O espais de trobada, de diàleg i d’associacionisme. Jo sempre tenia la sensació que els grans mitjans de comunicació no explicaven el que jo realment vivia en el meu dia a dia recorrent pobles i camps; també per això començo a escriure. Per exemple, la paraula granger mateix és una traducció literal de farmer, jo no conec cap ramader o pastor que a ell mateix s’anomeni granger.
– Hi ha un canvi de relat, doncs?
I tant! Un canvi de relat brutal. Tot i que encara hi ha tics. Ara sembla que a la ultradreta només la voti l’Andalusia rural. Mirem els vots obtinguts a Madrid… El món rural no és ni mort, ni dolor ni el buit.
– Fixem-nos en el paper de la dona al medi rural. Quina dona has conegut tu?
Hi ha milers de dones amb històries infinites. Sí que és cert que he vist la necessitat que tenen de sentir-se reconegudes en un relat, que tenen veu i que importa. Ara elles estan fent xarxa en espais com Ganaderas en red o fins i tot s’està estudiant el món rural des de càtedres universitàries. Sobre aquesta qüestió un home ramader em deia que no sabia què venien a estudiar si ells fan el que s’ha fet tota la vida.
– Les dones al medi rural estan doblement discriminades.
Com comentava abans, jo afegeixo la triple discriminació: les dones immigrants que viuen al món rural. Les jornaleres que treballen recollint maduixes a Almeria, per exemple. Perquè són dones que arriben soles, sense xarxa ni comunitat. I, a més, a vegades sense papers ni serveis.
– Sobre l’impacte del feminisme dius: «El feminisme urbà no pot exigir una forma i velocitat concretes al feminisme rural».
El feminisme ha de tenir en compte les motxilles que carrega cadascú. Si exigim i manem, reproduïm unes dinàmiques masclistes i condescendents. Hem d’entendre que cada territori té una idiosincràsia, l’hem d’entendre i mirar d’acompanyar-nos mútuament. Hi ha moltes dones al món rural que se senten soles davant de la burocràcia, la manca de serveis… Ens hem d’empoderar juntes.
«Hem de descentralitzar el sistema i apostar per la perifèria.»
– El 2020 publiques Almáciga (Planeta), que el defineixes com «un planter obert i col·lectiu de paraules» dels nostres territoris rurals.
Les zones rurals i el camp tenen un patrimoni lingüístic molt ric i variat. Moltes d’aquestes paraules no apareixen al diccionari i quan les persones que encara les utilitzen morin, marxaran amb elles a la tomba. És cultura i un patrimoni viu que ens pot ensenyar moltíssimes coses, no només sobre la llengua, sinó també sobre tot el que envolta aquell concepte. Per exemple, maneres de treballar la terra, d’habitar un territori, del cicle vital per conrear… Tinc una pàgina web sobre aquest projecte que és un llibre obert i també un espai de reflexió sobre com habitem actualment el món rural.
– Tens molt d’interès per les paraules, pel llenguatge. Potser necessitem un nou llenguatge entre ciutat i camp per construir ponts?
Ha de canviar la manera d’aproximar-se al món rural. Jo advoco per un llenguatge on tots ens trobem al mateix punt, ens relacionem amb humilitat, amb coses a aprendre, a preguntar-nos, sense cap por. Ha de ser un llenguatge que posi en valor, que cuidi, que reconegui. Hem de trencar amb la veu cantant centralista. Hem d’escriure, parlar i entendre el món rural més honestament.
– «El que és radical i innovador es construeix als marges», dius al llibre. Des de la ruralitat també?
Hi ha col·lectius, associacions o el mateix Museu de la Vida Rural que esteu desenvolupant projectes súper innovadors i contemporanis des del marge que és la ruralitat. S’estan creant comunitats que lluiten per la sobirania alimentària, pels drets dels treballadors, per l’acolliment de persones immigrants o pel benestar animal. Perquè les polítiques i els projectes no es poden fer d’esquena al territori on impactarà. Hem de preguntar-nos com farien front a l’emergència climàtica els nostres rebesavis. Si sumem tots aquests sabers amb tots els coneixements que ens ha brindat la ciència, segur que trobem la resposta. L’experiència és un grau.
– Les ciutats poden mirar els pobles per abordar qüestions com ara la contaminació, el canvi climàtic, l’alimentació, la vida comunitària o les cures?
Un exemple molt concret. Durant el confinament, cada vespre a les ciutats els veïns sortien als balcons a xerrar amb el del balcó del costat, a qui dues setmanes abans segurament no li posaven ni cara. És un acte de cures molt transcendental que als pobles s’ha fet sempre, traient la cadira a la porta de casa per prendre la fresca.
