En el darrer trimestre de l’any 2020, 645 nens i nenes de la Conca de Barberà s’han beneficiat de la tarifació social del Museu de la Vida Rural i han fet dels nous espais i de les seves activitats educatives una extensió de la seva escola.
16 de juny de 2022
En els darrers cinquanta anys, la superfície de cultiu de l’Horta de València s’ha reduït més d’un 50 % a causa de l’expansió de la ciutat sobre el camp. Una història de violència, segons explica el documentalista David Segarra (València, 1976). Els darrers anys ha fet tres documentals que retraten diverses qüestions d’aquesta horta que és mil·lenària: Savis de l’Horta (2019), Renaixem (2020) i Per molt que bufe el vent (2020). Aprofitant la visita de Segarra al Museu de la Vida Rural per participar en el tercer debat del cicle «Visions 5.1» de 2022, conversem amb ell.
– Els últims vint anys has estat cobrint conflictes a Amèrica Llatina —Colòmbia, Veneçuela—, a Egipte, Palestina, Turquia… i tornes fa quatre anys a València. Com ha estat el retorn?
Sempre faig una comparació amb Odissea, on Ulisses i els seus companys fan un viatge per tota la Mediterrània per arribar a Ítaca. Ítaca no és una utopia, és sa casa i vol tornar-hi amb un una motxilla carregada d’aprenentatges. Jo vaig començar a fer periodisme fent reportatges sobre l’horta valenciana fa vint anys, quan s’estava destruint l’horta de Benimaclet, d’Alboraia i de La Punta. El món modern ha declarat la guerra a la terra. I això ho veig quan cobreixo aquests conflictes: no només passa a València, sinó també a tot el planeta. A Gaza també els hi destrueixen l’horta o el cas dels indígenes de Colòmbia i Veneçuela, que lluiten per defensar la serra de Perijá.
– I tornes i et trobes que el conflicte continua…
Torno a València i m’adono que València té un tresor, que l’han intentat destruir, però que ha sobreviscut. L’horta valenciana està considerada per la FAO i per la UNESCO com el paradigma d’agricultura sostenible, amb més de mil anys de funcionament continu. Exemplifica que és possible la convivència entre l’humà i la terra.
– Què ha canviat en aquests vint anys?
Fa vins anys estàvem en el pic màxim del desenvolupisme més agressiu. Hi havia un consens europeu que calia acabar amb la natura, l’agricultura, la ramaderia o la pesca, expulsar tota aquesta activitat fora d’Europa. Nosaltres només podíem ser enginyers electrònics, apostar per les telecomunicacions i fer moltes startups. En aquell moment, les comunitats camperoles de l’horta de La Punta es troben soles. Vint anys després, el canvi és radical. Aquest sistema que semblava etern es troba qüestionat per una crisi econòmica i social que després s’encadena amb d’altres, com la climàtica o la de la COVID-19. Hi ha hagut un canvi social, la societat valenciana està valorant molt més l’horta i l’agricultura, tot i que encara queda molta feina a fer.
– A Savis de l’Horta (2018) retrates la saviesa, el lligam amb la terra dels pagesos, però ho fas amb una visió molt romàntica i sense ensenyar la cruesa del camp.
L’horta és un espai de violència extrema. Eixe documental el faig després de veure morir desenes de llauradors a qui han destrossat les seves vides carregant-se les seves finques. La resposta a tota aquesta violència la vaig voler canalitzar a través de la veu dels pagesos, ja majors, que explicaven la seva visió de la modernitat, de la societat actual i dels valors de la comunitat de l’horta. La veu de l’horta també ha estat silenciada mediàticament i potser si haguessin tingut més espais on expressar-se la terra estaria més ben valorada. Al final el documental és com el museu, un espill de la realitat, un espai on iniciar un diàleg.
– Des del Museu de la Vida Rural conservem i difonem sabers, coneixements i maneres de treballar lligats a la vida del camp, a aquesta saviesa que anomenes tu. Però és un patrimoni que estem perdent. Aquests sabers i maneres de fer ens poden ajudar a encarar problemàtiques actuals?
És un patrimoni que tenim molt a prop i que està viu, però hem volgut ser analfabets de nosaltres mateixos. Ens cal rellegir-nos a nosaltres mateixos. Quan he arribat al Museu de la Vida Rural, hi ha paraules inscrites a la paret com mola, tupí o càvec que ens expliquen qui som. Alcarràs, ara que s’ha fet tant famós, prové d’un nom d’Al-Àndalus i vol dir ‘cirerers’. Si no sabem l’origen dels nostres territoris, com hi hem d’arrelar?
– El 2020 fas un altre documental, Renaixem, que coincideix justament amb la pandèmia de la COVID-19. I, a diferència de Savis de l’Horta, en aquest darrer apareix una generació més jove.
Són els fills o els nets dels que parlen a Savis de l’Horta i també persones que han immigrat. Arran del confinament per la pandèmia, reflexionen sobre que ells també tenen una feina essencial com a productors d’aliments. Són exemple de com afrontar una crisi ambiental, econòmica, de recursos, social o sanitària, i la solució és senzilla: tenint terra a prop i explotant-la de manera sostenible.
– En tots dos documentals es destaca el factor comunitari de l’horta valenciana, que de fet ja ve l’època del Al-Àndalus, oi? Del minifundi, molt allunyat de grans extensions cultivables.
El minifundi ha permès a l’horta valenciana sobreviure a crisis econòmiques, guerres o pandèmies perquè té una flexibilitat inherent. Hi ha una fragmentació de camps extraordinària, res de monocultius. És molt resilient econòmicament parlant perquè no te la jugues en un únic producte. També perquè a València els llauradors tenen l’opció de venda quasi directa amb el consumidor, no hi ha intermediaris a través de La Tira de Comptar, un espai de Mercavalència on els llauradors poden vendre els seus productes. Un model instaurat en època andalusina i oficialitzat pel rei Jaume I!
«La innovació és recuperar el que sempre s’ha fet.»
– Al Museu de la Vida Rural oferim l’activitat «Conreant futur», on, a través d’una visita a l’exposició permanent, ens fem preguntes com, per exemple, com vivien els nostres avis i besavis? Com treballaven la terra? D’on venia el menjar i d’on ve ara? O com ens alimentarem en el futur? Hi ha una qüestió intrínseca a tot el conflicte de l’horta valenciana que és la sobirania alimentària, el model de producció i el de consum dels aliments, oi?
Ara s’està modernitzant el camp o retradicionalitzant, perquè el llenguatge és molt enganyós. La gent jove aposta ara per l’agricultura ecològica, les ciutats organitzen mercats de pagès per fer venda directa o les escoles reclamen tenir productes de proximitat en el menú del menjador. La innovació és recuperar el que sempre s’ha fet, amb les millores tècniques o científiques que s’han desenvolupat. Durant les últimes dècades hem apostat per un model que, a més de no ser just socialment, contaminant i poc saludable, tampoc ens ha garantit la sobirania alimentària. A l’estat espanyol, en comparació amb molts països d’Europa, tenim el coneixement i la terra per recuperar aquesta sobirania alimentària; ara cal posar-s’hi. A més, la sobirania alimentària ens permetrà mitigar l’emergència climàtica.
– Sobretot a la ciutat, encara són poques les persones que consumeixen producte de proximitat. A Barcelona mateix, hi ha escletxes com els mercats de pagès, les cooperatives de consum o ara fa pocs mesos l’obertura de Foodcoop, el primer supermercat cooperatiu. Com fem que no siguin bombolles i que s’expandeixin?
Cal potenciar i privilegiar el producte de proximitat. Està molt bé obrir quatre tendes ecològiques, però la transformació ha de ser global. No pot ser que anem a comprar carxofes a Barcelona i no siguin del Prat de Llobregat!
