Emergència cultural: present i futur dels museus

El Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla crea l’È-Fòrum un espai participatiu virtual obert a tota la ciutadania que ha de servir per debatre sobre les respostes i propostes a les emergències enfront de les quals ens trobem. Participeu-hi!

Fa gairebé un any, bona part del sector vinculat als museus de Catalunya es reunia per celebrar el Fòrum dels Museus. Era el primer que es feia al país i sota el títol Cap al museu social. Les organitzacions com a motor de canvi.

Avui, prop d’un any després el món és completament diferent, la crisi generada per la Covid-19 ens ha sacsejat sobtadament, col·locant-nos en un context d’emergència i obligant-nos a repensar molts aspectes de les nostres vides.

També a imaginar i cocrear un futur immediat per als museus. Una tasca que fa temps vam iniciar amb recursos com el Pla de museus o el Fòrum que tot just citàvem però que necessàriament ara ha de reformular-se.

Molts són els interrogants. La pervivència dels museus ha de condicionar-se al turisme? És prou evident la funció dels museus en la societat? Es transformarà aquesta necessitat després de la Covid-19? 
La cultura de la proximitat derivada d’aquesta emergència propiciarà un apropament de les comunitats als museus locals? Ha de canviar o canviarà la relació que tenen els museus amb aquestes comunitats locals? Com s’hauran de visitar els museus a partir d’ara?
I què hi ha dels treballadors i les treballadores. Les seves feines seguiran sent iguals? Caldran nous perfils professionals?

Aquests dies hem pogut llegir molts articles, opinions, propostes vinculades als museus del futur i de l’anomenada “nova normalitat”. El sector és dinàmic i expressiu però també molt divers i amb múltiples veus que no sempre troben l’espai per convergir. 

Aquest fil del nou È-Fòrum del Museu de la Vida Rural que avui iniciem i obert a tota la ciutadania ha de ser útil per poder oferir una visió més transversal i un punt de trobada entre els professionals i els usuaris dels museus catalans. Una eina, en certa forma distanciada de la voràgine, el ritme frenètic i de la immediatesa de les xarxes socials i que de vegades no deixa gaire marge per a la reflexió. Però també un espai on es pugui fer el salt de la retòrica a la pràctica i exposar projectes i iniciatives que ja s’estan produint a casa nostra. O que ho faran pròximament com el segon dels debats del cicle Visions 5.1 sobre emergències organitzat per La Conca 5.1 i el Museu de la Vida Rural i que debatrà sobre l’àmbit cultural el 5 de juny. Mateix esperit que la nova edició de Mutare de la Fundació Carulla, dedicada a la nova societat cultural i amb un cicle específic sobre els museus post Covid-19.

Participeu-hi per repensar, cocrear i transformar plegats el present i el futur dels museus. Teniu temps fins al 10 de juny. 

Museu de la Vida Rural | 18 de maig de 2020
Compartir   1226   25

Comentaris
  • Administrador principal |

    Com que sempre és complicat trencar el gel comencem nosaltres plantejant-vos algunes qüestions sobre les quals debatre.
    En línia amb el que es parlava al Fòrum de Museus del 2019 i en vista a un estiu sense gaire turisme internacional, viurem un apropament de les comunitats locals als museus? Ens ajudarà a l’objectiu del museu social del que tant hem parlat?
    I com a visitants, visitareu museus propers aquest estiu? Què n’espereu d’aquests museus?



  • Damià Amorós Albareda |

    La crisi canviarà la societat? Canviarà els models de consum? 
    Canviarà el patrimoni i els museus?
    Haurà servit tot l’esforç fet al món virtual per apropar nous públics al museu físic? 
    Potser canviarà, ho hauria de canviar, la forma que els professionals creiem que ens veu la societat. 
    Hem de ser encara més empàtics amb els entorns del museu, sumar en la governança, connexió i necessitats de la comunitat que ens utilitza, visita i ens envolta.  
    Ah! sobretot, recordar: els museus com espais on un objecte pot transformar-se en allò que el visitant vulgui. 



    • Sí, està clar que la societat canviarà. De fet la societat del febrer 2020 no és ni de bon tros la societat d’avui 20 de maig 2020. Els estralls socials d’aquesta malastruga experiència es preveuen profunds i amplis. Tal com apuntes, Damià, potser haurem de canviar les nostres formes de fer per canviar la percepció que té de nosaltres la societat. I sobretot – des del meu punt de vista – per adaptar-nos a les noves necessitats d’aquesta societat i ser-li útil.



  • Gràcies Damià, de moment tots tenim més preguntes que respostes però això és bo. Un museu social és sobretot, un espai amb voluntat de servei públic on tothom és benvingut però on calen uns codis per entendre el que hi passa com en tots els espais comuns. Els nostres codis tenen a veure amb els objectes però sobretot amb els sabers en un sentit ampli que s’hi amaguen i que hem de fer que siguin apassionants de descobrir.  Una de les questions que em sembla que serà fonamental és la de la qualitat de la visita tant si és presencial com virtual. Garantir aquesta qualitat té molt a veure amb l’atenció personalitzada i la consideració de cada persona que entra als nostres espais com a convidat molt especial.  Al MVR ens agrada el concepte de “radical welcome” o benvinguda radical promogut per l’ICA de Boston: https://www.icaboston.org/sites/default/files/ICA_StrategicPlan_final.pdf
    Com us heu sentit tractats en els museus? us sentiu ben rebuts? 



  • Xevi Collell Colomer |

    Tenim molts reptes per davant. La innovació oberta i social, paràmetres bàsics per a la co-creació i el treball amb la quíntuple hèlix, comporta canviar o reciclar perfils professionals dels museus. Quan volem comunicar bé, i no tenim un periodista en el nostre equip, hem d’aprendre i dotar-nos de les eines mínimes per a fer-ho. Si tenim la intenció de fer Museus Socials, i espais comunitaris, cal que ens formem amb metodologies -i n’hi ha moltes-  de treball col·lectiu, noves formes de desplegar projectes estratègics -la consultoria tradicional ja no és vàlida, hem d’introduir la 4H en la co-ideació de les nostres estratègies- i sobretot, i especialment, cal que canviem la nostra manera d’entendre els perfils professionals. La paraula “Director” de Museu, en un espai social, és ja obsoleta. Figures com coordinador han d’agafar més força, ja que la jerarquia, tal i com la tenim entesa, també ha quedat antiquada. Si el que volem és fe el canvi, fem-lo de veritat, i caldrà cedir quotes de poder, però fem-ho, perquè val la pena.



    • Totalment d’acord amb el que dius Xevi, el treball en equip i l’organització horitzontal són fonamentals en la nova etapa. El teletreball d’aquests dies ens ha acabat de confirmar la necessitat de tenir rols i indicadors ben definits, treballar per projectes i a partir de documents i protocols compartits. 



  • Els museus són socials o no seran. El model gerencial que s’ha volgut implantar en la majoria de museus del país ha fracassat perquè ha arraconat la seva funció social i pública (independentment del seu model de gestió). Ara és el moment d’apostar pel treball amb la comunitat perquè els museus siguin i formin part de la societat.
    Personalment, acostumo a visitar els museus arreu on vaig, per tant, visitaré tots aquells museus que pugui aquest estiu. El que n’espero d’ells però, és que m’atraguin, que no siguin enciclopèdics sinó vivencials, que m’aportin reflexió i impacte que facin allargar la visita més enllà del museu.
    Us deixo les reflexions del meu últim article sobre “Museus: viure en i per a la societat o morir” 
    Salutacions a tot l’equip!



    • Gràcies per compartir l’article Jordi i felicitats. El treball amb la comunitat ja estava en el plantejament de Riviere i els ecomuseus. Els museus d’etnologia especialment hem d’orientar-nos al present de les nostres comunitats, fer del passat que preservem un recurs per construir i imaginar futurs però fer-ho sumant les veus i els sabers de la gent jove i la gent gran, de les dones, dels nouvinguts, dels que van marxar o dels que venen de tant en tant. Això vol dir acostumar-nos a gestionar conflicte i mirades oposades quan plantegem participació de veritat, en el disseny, en les programacions, en la producció d’activitats.



  • Manel Garcia Clavero |

    Totalment d’acord amb totes les aportacions. El paper dels museus ha d’anar més enllà d’un pol d’atracció turística que no té cap connexió directa amb el seu entorn o amb la societat en què està inscrit. Obrir el museu i fer-lo social crec que passa per fer-lo accessible als diferents públics, ja que cadascun busca experiències diferents, cal trobar el punt comú que el doti de rellevància i sigui indispensable per a tothom. Ara es parla molt de com els museus han de servir a la ciutadania per fer més fàcil la crisi que vivim, però no les tinc totes que la societat tingui aquesta visió guaridora dels museus… en tot això crec que hi juga molt la imatge social dels centres, molts cops em pregunto: perquè un Prado o un Louvre -que són enciclopèdics al 100% i casposos en molts sentits- tenen una alta consideració social, i d’altres museus que segueixen el mateix model no aconsegueixen els mateixos resultats? Comparteixo al 100% el que apunta en Jordi Medina, cal trobar l’equilibri entre la recerca, la divulgació i l’entreteniment com a forma de coneixement.
    Pel que fa als mitjans digitals i les feinades que s’han fet en les últimes setmanes, si no hi ha una administració pública competent que doni suport als equipaments com cal (a nivell econòmic, de personal, de dispositius… de possibilitats) no ens en sortirem de fer petites aportacions que sovint queden diluïdes o poc vistoses, per tot això cal un pressupost que cregui en la cultura com un bé i no pas com una ajuda a un sector cada cop més agonitzant… 
    Un últim apunt: hi ha una  falta abismal de canvi generacional en el sector. Tant els petits com grans museus tenen unes plantilles on no hi ha gairebé mai una veu jove, diversa o fresca que pugui ser considerada en l’esdevenir dels centres, com podem apropar-nos a tota la societat si els que creen continguts són persones que no han crescut amb la revolució digital actual? Si pretenem repensar el museu e un procés on sols intervenen les mateixes veus des de fa 20 i 30 anys, no trobarem respostes útils per a l’estrepitosa actualitat.



    • Coincideixo amb tu, Manel quan dius que no les tens totes què la societat tingui la visió guaridora del Museu.
      Segurament, aquest estiu, molts museus tindran una oportunitat fantàstica de treballar en aquest sentit. Amb la previsió d’un estiu sense poder viatjar gaire, és possible que la comunitat local o aquella més propera als museus torni a ells o hi vagi per primera vegada (ni que sigui per estar una estona fresquet amb l’aire condicionat).
      I davant d’això, per mi, l’estratègia està clara: aprofitar-ho per preguntar i sobretot per escoltar. Escoltar a aquesta comunitat. Treure-li tota la informació possible sobre què vol, què espera, què li agrada, què no…Si de vegades ens queixem que la comunitat local no ens visita, aquest estiu (espero) no ens valdrà aquesta excusa!

      PS: 100% d’acord amb el tema generacional.



  • Myriam González Sanz |

    Crec que aquesta crisi ens ha de portar, com deia Anguita poc abans de morir, a un replantejament del nostre model de societat i de consum. D’una banda, hem d’entendre que l’aposta pel producte de proximitat (en aquest cas els museus locals) és essencial per protegir el teixit cultural i professional del país i estimular el benestar econòmic general. En aquest sentit, estic molt d’acord amb en Jordi Pardo en que cal una campanya que potenciï aquesta visió en la ciutadania, tot engrescant-los a visitar-nos.
    D’una altra banda, considero que hauríem d’orientar les nostres accions a reforçar la comunicació, els vincles i la solidaritat entre les nostres comunitats més properes. I aquí els serveis educatius dels museus tenen molt a dir. Quins recursos i activitats podem oferir-los per tal de promoure el seu benestar? Poden les nostres col·leccions oferir esperança i respostes a les incerteses que planteja aquesta pandèmia? Podem recuperar peces oblidades que ens ajudin a aprendre d’experiències passades o que transmeten un missatge de resiliència? Segurament, els educadors trigarem mesos en tornar a compartir diàlegs presencials amb els nostres usuaris, però podem treballar en dispositius que facilitin que les visites autònomes (virtuals o físiques) siguin un vehicle per escoltar-los, confortar-los i difondre els seus missatges.
    Gràcies per convidar-nos a participar en aquest e-forum i molta empenta a tot l’equip!



    • Gràcies a tu Myriam per compartir reflexions en veu alta. Sens dubte la proximitat i l’educació, dos conceptes que són a la base de la gestió cultural dels anys 80, tornen a ser molt presents. Tots dos tenen a veure amb la oportunitat de fer dels museus llocs segurs on conèixer altres realitats i identitats de present i de passat. Com bé dius, caldrà trobar fòrmules de diàleg i comunicació com la que estem fent servir aquí que ens apropin malgrat la distància física. Responent a la teva pregunta, estic convençuda que els objectes i les memòries que custodiem poden oferir idees, sabers per generar esperança i veure els temes i debats d’avui en perspectiva però per fer-ho calen bones i bons professionals que hi treballin!



  • mar morelló adzerias |

    Perquè els museus siguin més socials i oberts a la diversitat cal fer una enorme feina de formigueta (el Museu de la Vida Rural prou que ho sap!) teixint relacions amb agents de diferents sectors. Escoltant les necessitats que poden tenir els altres i veient què es pot aportar des del museu, convidant-los a participar, a dir-hi la seva, a trobar la seva manera d’encaixar i  així multiplicar-se. Una bona opció, i que a més pot ajudar a “rejovenir” les “plantilles” dels museus (cosa que també s’ha dit molt aquests darrers dies), és donar oportunitats laborals als joves promovent projectes interdisciplinars i creatius que provoquin el diàleg entre les col·leccions i la manera de fer del museu amb aquestes noves mirades més fresques provinents d’altres sectors (ja siguin altres disciplines de la cultura o d’altres camps). Bé, gràcies per oferir totes aquestes finestres de debat! A veure si aquesta crisi ens transforma i ens permet sortir-ne amb nous hàbits i plantejaments, més sostenibles!



    • Necessitem com l’aire que respirem obrir-nos a les mirades joves i posar de veritat el museu a la seva disposició. Això portarà temps i caldrà aprendre’n. Felicitem iniciatives com les del Damià Amoròs i el DesFaseMuseus d’ahir amb el Nacho Granero de @laculturasocial amb un format desenfadat i obert a tothom!. Fem que es multipliquin aquests espais de contacte i hibridació ara que hem entès que el més preuat i ric és el diàleg i l’aprenentatge entre realitats diverses. 



  • Administrador principal |

    Si ens preguntem per la funció social dels museus en el context d’aquest canvi de paradigma que estem experimentant, no els podem deslligar de la seva funció educativa. Com es comentava ahir a la conversa entre Mireia Mayolas (Museu Marítim de Barcelona) i Julio Pérez (Centre de Recursos Pedagògics Específics de Suport a la Innovació i la Recerca Educativa), des dels museus hem de tenir presents, més que mai, els centres educatius del nostre entorn més proper com a catalitzadors dels vincles amb la comunitat.

    En aquest nou escenari, cal repensar el paper dels museus en la transformació educativa, definint el seu nou compromís amb escoles i famílies. Des del servei educatiu del Museu de la Vida Rural ens agradaria llençar una pregunta oberta a educadors i educadores, mestres i professores: quin hauria de ser el rol dels museus en la serva relació amb els centres educatius?

    Amb la voluntat de definir com hem de dibuixar les estratègies per fer realitat aquest nou compromís, la Fundació Carulla organitza el dia 28 de maig el primer Mutare S.O.S. dedicat a repensar el comprimís entre museus, escoles i famílies.

    Gràcies per totes les aportacions i anem fent bullir l’olla pel dia 28!



  • Algunes idees pels museus que han de venir …

    Revisem el concepte d’exposició permanent ? en una societat líquida i de canvi constant perque els continguts i objectes exposats sempre han de ser els mateixos, també s’han de transformar i canviar ? per mi si per això cal revisar concepte de permanent.- 
    Busuqem nous socis? ens cal fer cerca nous socis estables: les escoles i centres de formació han de prendre prioritat però estar oberts també l’empresa, al comerç i a les institucions de restauració i turisme del nostre entorn 
    El Museu fora el museu: modificaria els espais expositius poder veure lo exposat i lo conservat en espais no propis del museu. En un context social nou cal fomentar la cultura de proximitat per tant cal moure fons patrimonial i artístic de Sabadell a escoles, als mercats, a les empreses, a les comunitats de veïns, etc. El museu fora el museu però de veritat.
    Cal reformular les activitats ( d’oci, educatives i de difusió ) aquestes han de ser participatives, obertes i canviants amb nous formats de llarg recorregut (off i on line) on es treballi per reptes, amb models de cocreació. El museu ha d’oferir activitats però també ser capaç de fomentar-ne de noves i el que és més important acollir demandes socials. Cal fomentar activitats ADD és a dir que es pugui gaudir i treballar l’Abans de la visita, el Durant i el Després.

    En definitiva un museu àgil, dinàmic i connectat amb l’entorn, un museu que sorprengui



    • Molt d’acord, Pep, en què el concepte d’exposició permanent està totalment obsolet i fins i tot no hauria d’haver existit mai. De fet, ja fa temps que s’intenta substituir-lo pel d’exposició estable i la intenció és aquesta però, malauradament, la majoria de museus infrafinançats prou feina tenen a mantenir l’exposició actual. Coincideixo que una exposició estable més dinàmica (i un bon programa de temporals) oferiria oportunitats molt i molt interessants per treballar amb la comunitat.



  • Del tot d’acord amb tot el que s’ha dit, i perquè el museu social sigui una realitat insistiria en quatre feines a fer:
    la primera, crear la traçabilitat per la integració efectiva dels perfils professionals necessaris i perquè tenim una oportunitat d’or per [re]presentar amb públic els museus nacionals i locals; això és, tanmateix, amb sous reals no precaritzats (aquesta darrera apreciació la demano directament a la Consellera de Cultura de la Generalitat);
    segona, tenim uns espais magnífics per acollir uns agents culturals que fa anys que treballen col·lectivament per tot el territori, és la Cultura de Base organitzada, parlo de plataformes que despleguen projectes estratègics socials mentre analitzen i reflexionen en entorns de polítiques culturals, ja hi són, només s’ha de despenjar el telèfon;
    tercera, integrar als artistes locals, regionals i nacionals de totes les disciplines en el projecte de cada museu, i sigui quina sigui la missió de cada un, parlo de residències amb honoraris*, aquests són un col·lectiu sempre crític, sempre fresc, sempre innovador per la recerca implícita que aporten des de les arts contemporànies;
    i quarta, obrir les portes a tots i totes les artesanes i artesans de tots els oficis, com una evidència territorial, també en forma de residències i sobreentenent que també amb honoraris*.Amb tot, sense perdre la funció clàssica del Museu (conservació de col·leccions, divulgació, recerca, didàctica…), i és clar, només incorporant i sumant farem que la gent senti els espais patrimonials com seus, els defensi i per conseqüència es destinin més recursos públics i la llei de mecenatge sigui més tangible.
    Pensar amb persones i no amb institucions ens ferà més propers. Sempre les portes obertes de bat a bat!, mentre treballem amb sectors del coneixement prou llunyans sortint de l’àrea de confort.
    *El Consell de les Arts s’hi ha d’implicar amb aquest “nou museu”.
     



    • Meritxell, no podem estar més d’acord amb els teus quatre eixos!  els artistes, els artesans, els creadors i promotors culturals han de fer dels museus espais de residència creativa! cal establir aliances amb festivals d’arts escèniques i arts visuals urgentment. Fa massa temps que ens hem deixat portar per una divisió esquizofrència i absurda entre patrimoni i creació contemporània, entre les arts  i les expressions culturals i els objectes que representen realitats culturals antigues però que són radicalment actuals.  Serà important cercar maneres creatives de buscar aquests honoraris i fer-los possibles. Donem-hi voltes!



  • Hola a tots,
    Moltes gràcies per posar en marxa aquest espai d’opinió i debat al voltant dels museus i els canvis que s’hauran d’afrontar a partir d’ara. Agraeixo també les contribucions fetes fins ara, totes elles assenyades i molt interessants de cara als canvis que venen.
    Aquesta situació ha vingut de forma sobtada y ens ha obligat a canviar a marxes forçades, però la realitat dels canvis és que aquests es donen de forma lenta i pausada. Volem canviar-ho tot (o moltes coses) i la realitat ens diu que no ho podrem fer tot alhora. Hem de repensar molts aspectes del funcionament dels museus però haurem de prioritzar si no volem acabat engolits per el “tot”. Prioritzar sempre té alguna cosa d’injust, ja que posa per unes coses per davant d’altres però penso que és l’única forma d’abordar la gran feina que es fa. En l’escenari del “museu social” posem per davant aquells aspectes més vinculats amb la comunitat (entesa en sentit ampli, els col·laboradors, els altres museus, els visitants, la comunitat local, les xarxes professionals, etc.), en definitiva la part visible de l’iceberg; i d’altres aspectes més interns (conservació, recerca, etc.) resten a sota, també amb necessitats de ser repensat. Crec que en cada cas, els museus han de valorar, en funció dels seus objectius i missió, l’equilibri entre totes les funcions per saber què prioritzar a curt, mig i llarg termini en cada cas.
    A curt termini crec que hi ha tres pilars en els que s’ha de focalitzar l’atenció: els discursos/relats, les xarxes i la digitalització. Els discursos són bàsics per ser veritablement rellevants per al públic. Durant anys ens hem centrat en estudiar col·leccions i explicar-les tècnicament sense parar a pensar si era interessant i útil per als públics. Revisar els discursos serà un dels actes d’innovació social als museus. Les xarxes, com ja s’ha dit, són fonamentals. Parlem de xarxes ja establertes i que han començat a funcionar molt bé (com les territorials i temàtiques) però també les que es puguin teixir amb altres agents del territori. Algun de vosaltres ja ho heu comentat. Finalment la digitalització (no cal tampoc tornar sobre la importància d’aquest punt desprès del què hem viscut aquests dies). La digitalització va més enllà de la posada a disposició de la col·leció a les plataformes. Digitalització és un concepte que ha d’implicar a totes les àrees dels museus i comporta canvis importants, a vegades costosos i lents, però serà sense dubte una necessitat a abordar de forma planificada.
    Per últim, un petit apunt sobre la necessitat de la presència dels joves en el procés. Des del meu punt de vista, l’equilibri entre l’experiència de tots els professionals que fa 20 anys que estan al capdavant dels museus i institucions i la frescor de les noves generacions, nascudes en un món plenament digital seria la fòrmula més adient. He sentit darrerament la necessitat de la mira dels joves gairebé com a solució als problemes dels museus i, per més que estic d’acord en la necessitat de la seva presència, crec que les millors de les solucions vindràn de la combinació de l’experiència i la juventut.
    Moltes gràcies de nou per aquest espai
    Salut a tots!



    • Gràcies Ana per les teves consideracions i els teus apunts. El discurs, estic d’acord, ha de repensar-se i hem d’aconseguir que els relats dels museus siguin atractius i interessants, tenim grans exemples del món de la comunicació que ens poden ajudar a trobar les maneres. Al final, com diu la Lali Bosch, tots creixem escoltant històries i són la clau dels processos educatius i de creixement personal. Quina és la nostra narració? què estem explicant? quin llenguatge estem utilitzant? (i no només en clau tecnològica!) però sobretot, a qui pot interessar el relat que fem? nosaltres hem optat per connectar el nostre patrimoni amb les preguntes que ens fem avui com a espècie i més després del que estem vivint: la nostra relació amb la natura, amb la terra, amb la cultura de les coses bàsiques i essencials, temes que ens remeten a les agendes globals del desenvolupament sostenible.  A treballar en xarxa n’estem aprenent i penso que els museus de Catalunya està fent una gran feina en aquest camp. I la digitalització, la gran aposta que ara veiem tant clara i un tema en el que ens caldran bones professionals com tu!



      • Coincideixo amb les dues en la necessitat de que els relats són una de les claus. Està clar que alguns d’aquests relats s’han d’actualitzar (perquè no inclouen perspectiva de gènere, per exemple). Amb el desenvolupament de la tecnologia, de vegades, hem caigut en la trampa de pensar que una bona tecnologia fa un bon relat però no és així.
        Hem de trobar relats que enganxin a la societat i entendre que com que la societat és canviant també ho són els seus interessos/gustos i, per tant, també ho han de ser els relats.
        Ja en tenim de feina per endavant, ja! 😉



  • Hola a tots/es,
    la sacsejada és tant brutal que espero que els educadors estiguem a la altura tant com esteu fent el Museu. Per mi està clara que comença una nova oportunitat d’obrir els ulls a una  societat adormida i alienada i que els museus poden ajudar i molt, a que quelcom radical…passi. Crec imprescindible que allà on s’ha d’actuar més és en lo “pedagògic” i en la mirada. Ja fa temps que certs  museus treballeu per aquesta mirada i per despertar un esperit crític al públic. És així….ho no serà. Jo trobo important que els alumnes trepitgin el museu…i sovint. És una aula externa. Però territorialment tenim el problema del desplaçament…per mi que treballo a Montblanc, venir a l”Espluga amb un grup petit, escapa al pressupost.
    Un altre aspecte que pot tenir el Museu, és aglutinador o lloc de treball per “artistes”, “dinamitzador”, “activistes” per a una cultura de transformació inquieta. És necessari treballar amb artistes vius i amb panoràmica contemporània i conceptual. Estem en un territori que arrosseguem encara els artistes rellevants de segles passats sense deixar pas a aire nou.
    Les escoles de primària necessiten com l’aire que respiren accions artístiques radicals per poder deixar d’una vegada per totes les fitxes per colorejar i les manualitats súper dirigides.
    Gràcies Museu per la vostre tasca.



  • Museu de la Vida Rural |

    Si una cosa ha quedat clara aquests dies en relació amb la situació que vivim és que el sector dels museus tenim moltes ganes de parlar-ne i moltes coses a dir. Tot de propostes virtuals han donat veu a professionals del sector i ens han permès estar més a prop malgrat la distància. I encara molts altres han de produir-se en els pròxims dies i setmanes. Tot plegat, però, no deixen de ser baules d’una cadena que és el debat de fons sobre el present i el futur dels museus.

    Alguns dels temes més repetits fan referència a la necessitat d’un canvi de paradigma dels museus. També a una major participació de la comunitat i a un canvi organitzatiu i de governança de molts d’aquests centres culturals. El paper del turisme i la seva immediata absència també han centrat algunes d’aquestes converses així com el rol de l’educació en la nova normalitat.
    Què en penseu vosaltres?

    Com us dèiem al principi d’aquest fil, la nostra intenció amb l’È-Fòrum era i és el de recollir i poder deixar plasmades moltes d’aquestes idees que al llarg de tots aquests dies s’han anat plantejant en tots aquests espais de debat. Per aquest motiu ampliem el termini per escriure fins al 10 de juny.

    També aprofitem per recordar-vos que el divendres 5 de juny se celebrarà el segon dels debats del cicle Visions 5.1 que organitzem conjuntament amb la Conca 5.1 i en aquest cas estarà enfocat vers l’emergència en l’àmbit cultural.
    Igualment, segueix en marxa el Mutare S.O.S de la Fundació Carulla, el pròxim 9 de juny se celebra la darrera sessió sobre museus i transformació social però al canal de Youtube de la fundació poden recuperar-se les dues sessions anteriors.

    Animeu-vos, participeu!



  • Museu de la Vida Rural |

    Després de gairebé un mes, tanquem el fil sobre emergències culturals, el primer del nou È-Fòrum.
    Al llarg de tots aquests dies s’han compartit opinions, propostes i punts de vista més que interessants pel que respecta al present i futur dels museus catalans. I ens cal agrair a tothom que hi ha participat.

    De tot plegat en podem extreure conceptes i idees a cops altament repetides però de plena vigència. Idees que van des de la necessitat social de comptar amb espais com els museus així com de què els museus comptin amb la comunitat per avançar vers el museu social. Sense obviar el paper de l’educació i el potencial pedagògic dels equipaments museístics.
    D’igual forma, molts dels comentaris han coincidit en una nova relació, més justa i equilibrada, amb el turisme.

    La majoria de les propostes, però, han de passar – com apunten alguns dels cometaris – necessàriament pel canvi en els models de gestió i governança d’aquestes institucions culturals i la valorització dels seus i les seves professionals. En definitiva, un canvi de paradigma que si bé s’estava planejant anteriorment, la Covid-19 n’ha accelerat la necessitat.

    Satisfets per la resposta no podem fer més que reiterar-nos en l’agraïment i el convit a participar en els propers fils vinculats a emergències que s’obriran pròximament a l’È-Fòrum.



Fil tancat, no es permet fer comentaris.


Accedeix Registrat