Sobre els plànols de les noves promocions d’habitatges ja no es destinen un parell de metres quadrats adjunts a la cuina per l’emmagatzematge d’aliments.
Durant segles, la cultura del món rural es va fonamentar en l’estalvi, la conservació i l’autosuficiència.
Sobre els plànols de les noves promocions d’habitatges ja no es destinen un parell de metres quadrats adjunts a la cuina per l’emmagatzematge d’aliments.
Vols saber més coses sobre la llauna de conserva?
Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!
21 de maig de 2021
«Ahir vam encetar l’última d’aquelles caixes de pots de llet condensada marca El Pagès. ¿Voldràs creure que conservo totes les altres, buides, com un record?», li escriu la Trini a en Soleràs a Incerta Glòria, de Joan Sales. En la rereguarda de la Guerra Civil, productes enllaunats com la llet condensada eren altament valuosos. No solament per l’alt valor calòric i els usos com a substitut de la llet materna en les criatures de les classes populars en aquest cas, sinó per la facilitat de la seva conservació. Aliments en llaunes esterilitzades i degudament segellades, a recer de bacteris i llestos per aguantar. Al cap i a la fi, qui sap el que dura una guerra (o una pandèmia)?
Ningú. Com tampoc ningú sap quan començarà la propera guerra (o pandèmia). En definitiva, la incertesa del demà que tant ha preocupat a la humanitat i que a uns ens impulsa a fer callar tothom a la vora per escoltar la predicció del temps i a uns altres a trucar a altes hores de la matinada a vidents que amb un as de bastos o una sota d’espases sobre la taula diuen saber-te el futur. Per molts, aquesta incertesa es tradueix en una bona provisió de fons, de fons alimentaris, un rebost ple. Aquesta petita estança de la casa ha estat clau durant segles. Ubicada a tramuntana per esdevenir un lloc fresc i amb una petita finestra o entrada d’aire per assegurar l’ambient sec i a cops amb una porta amb millor pany que no pas la del carrer; perquè del que hostatgen les quatre parets del rebost en depèn, en la majoria de casos, la supervivència.
Dins, els destins de collita. Lleixes amb tupins plens de conserves de carn negades en oli o en sagí. Flascons de vidre amb verdures i hortalisses en salmorra. Pots amb melmelades i codonyat. Embotits assecant-se lentament. Ous ensorrats en calç per allargar-ne la vida. El sostre guarnit de garlandes de tomàquets, bitxos, alls o panotxes. I, a partir del segle XIX, llaunes de conserva. A l’efecte, un autèntic banc, no solament d’aliments i per tant d’esperança —és a dir, de futur—, també de temps. Perquè, per exemple, per arribar a cadascuna de les aparentment simples carmanyoles de codonyat que reposen en els prestatges necessitem més de divuit hores. I això sense comptar el temps que li ha calgut al codonyer per ser i fer cada codony. Dins del rebost els destins de la collita i també el futur d’ella a través de les llavors curosament assecades i guardades a l’espera de la pròxima sembra. Insignificants de mida, però amb un poder enorme i un valor incalculable. Si no fos així, no es justificaria com un país com Noruega (en conjunció amb altres organismes mundials) esmerça esforços i recursos en crear i mantenir l’Svalbard Global Seed Vault, el banc de llavors més gran del món, que conserva en el permagel de l’Àrtic llavors d’arreu de la Terra com a còpia de seguretat per al futur. Probablement, doncs, el rebost més important del planeta, però en un espai en amenaça per l’emergència climàtica.
Avui, en moltes llars el rebost ha quedat reduït i massa vegades directament extingit. Sobre els plànols de les noves promocions d’habitatges ja no es destinen un parell de metres quadrats adjunts a la cuina per l’emmagatzematge d’aliments. I el mateix mot ha mutat per acabar definint un conjunt d’armaris integrats en el mobiliari de la cuina en lloc d’una habitació diferenciada. I on més acusada es fa aquesta realitat és a les ciutats. En el context urbà, sense hort, ni cort per al porc, ni galliner… qui necessita un rebost? Amb súpers oberts 24 hores proveïts de llaunes, pots i congelats, la possibilitat de comprar cada dia i l’extinció de les temporades dels productes, qui necessita un rebost? Per guardar-hi què? Qui fa conserves encara? A Barcelona, a mitjans del segle XIX, en les primeres edificacions del nou Eixample dissenyat per Cerdà, les cases mantenien el rebost tocant a la cuina, que guanyava visibilitat. Tanmateix, als anys trenta del XX, quan Sert, Torres i Subirana dissenyen la Casa Bloc dins del Pla Macià per dotar d’habitatges dignes els obrers, en aquells pisos dúplexs de 60 metres quadrats, el rebost es materialitzava en un petit armari d’obra acabat amb rajola de la Bisbal i tancat per unes portes amb respiradors. No hi havia espai per a més. Després? Una guerra, rebosts buits i inexistents i dècades de creixement demogràfic desmesurat fruit de l’èxode rural a les ciutats, traduït en barraques i pisos ínfims com aquella famosa cabina dels germans Marx.
Només avui, quan una altra situació d’emergència ens assetja i no sabem on guardar el paper de vàter i la farina per fer pa perquè no tenim rebost, ens adonem de com sense fer soroll tota una cosmologia lligada a la ruralitat desapareix d’ençà de la Revolució Industrial, quan la ciutat es fa més ciutat.
Vols saber més coses sobre la llauna de conserva?
Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!
