A finals dels anys cinquanta, un grup d’industrials i comerciants espanyols viatja, subvencionats pel règim de Franco, als Estats Units per estudiar el funcionament del mercat minorista. Allà, descobreixen meravellats els supermercats: enormes locals climatitzats, sembrats de passadissos amb prestatges on es multipliquen els productes exposats un al costat de l’altre a l’espera que els clients, sense intermediari, agafin el que els convingui i ho posin dins d’un carro metàl·lic. Seccions de carnisseria, fruiteria i peixateria, tot sota el mateix sostre i caixes per escanejar els productes fent pip i cobrar-los.

Encara amb el jet lag, les autoritats franquistes impulsen la denominada «Operación supermercado», amb l’objectiu de modernitzar el comerç estatal tot seguint el model americà. Cosa que es tradueix en l’impuls i la creació dels primers supermercats de l’Estat que havien de canviar per sempre consum i consumidors. A Catalunya, el pioner va ser el Caprabo del carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona, obert el juliol del 1959.
De la mà del màrqueting i el neuromàrqueting —que superava de llarg l’estratègia del senyor Esteve que imperava fins aleshores— la carn de tercera o quarta categoria, impossible de vendre en un establiment tradicional, sota un film plàstic i una acurada posició en el lineal de prestatges, prenia una altra consideració. Plàstic i supermercat, una simbiosi que tot just ara hem començat a mirar malament i que ha fet que tornem a empunyar el senalló o la bossa de ràfia.