4 mins 26 secs Compartir

Memòria | ODS 12. Consum i producció responsables

Article | Les comarques, el mercat i el «furoshiki»

Museu Terra

La bossa de plàstic, un invent amb tan sols seixanta anys de vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La bossa de plàstic,
un invent amb tan sols seixanta anys de vida.

 

 

 

 

Vols saber més coses sobre la bossa de plàstic?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

23 de novembre de 2021

A la C-14, al quilòmetre 36,3 per ser més exactes, hi ha una frontera. Els camps llaurats són els mateixos a banda i banda i el paisatge i els animals que hi transiten, també. Tanmateix, un cartell verd amb un rivet blanc diu que s’està deixant enrere la Conca de Barberà i s’està entrant a l’Urgell (o a l’inrevés segons el sentit de la marxa).

L’actual divisió comarcal de Catalunya és hereva directa de la dels anys trenta en què per primera vegada s’organitzava el Principat en comarques administratives, definides, delimitades i reconegudes. La ponència encarregada de fer-ho, liderada pel geògraf Pau Vila, no ho va tenir gens fàcil. Va trobar-se un país heterogeni, de comarques naturals i identitats diverses que costaven de casar. Per prendre el pols al territori, el novembre de 1931, es va enviar una senzilla enquesta a tots els ajuntaments catalans amb únicament tres preguntes:

  1. A quina comarca penseu que pertany el vostre poble?
  2. A quin indret aneu principalment a mercat?
  3. Aneu també a algun altre mercat?
Mercat de Santa Coloma de Queralt. 1905. Autor desconegut. Arxiu fotogràfic de l'Associació Cultural Baixa Segarra (ACBS). Fons Joan Balcells Prats.

 

Aquesta només va ser una indagació inicial i el projecte resultant va passar per moltes altres variants, però no deixa de ser un reflex prou eloqüent de la societat de casa nostra fa menys d’un segle i el paper que hi jugava el mercat. El mercat com a peça imprescindible del dia a dia i la supervivència de la gent. Tant els permanents, punts de trobada comunitaris i esdevinguts patrimoni material, com els ambulants, indefugibles marcadors dels bioritmes dels pobles. Anar a plaça amb el cistell, la bossa de ràfia o el farcell fet amb el mocador de fer farcells. Instruments atàvics com el mateix mercat que han patit profundes transformacions en les darreres dècades. Com ara l’aparició, imposició i prohibició (actual) de les bosses de plàstic, invent amb tan sols seixanta anys de vida. O l’aparició dels supermercats, ecosistema natural i preeminent de les citades bosses.

Cistell de vímet. Peça número 2.570 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural.

 

A finals dels anys cinquanta, un grup d’industrials i comerciants espanyols viatja, subvencionats pel règim de Franco, als Estats Units per estudiar el funcionament del mercat minorista. Allà, descobreixen meravellats els supermercats: enormes locals climatitzats, sembrats de passadissos amb prestatges on es multipliquen els productes exposats un al costat de l’altre a l’espera que els clients, sense intermediari, agafin el que els convingui i ho posin dins d’un carro metàl·lic. Seccions de carnisseria, fruiteria i peixateria, tot sota el mateix sostre i caixes per escanejar els productes fent pip i cobrar-los.

Encara amb el jet lag, les autoritats franquistes impulsen la denominada «Operación supermercado», amb l’objectiu de modernitzar el comerç estatal tot seguint el model americà. Cosa que es tradueix en l’impuls i la creació dels primers supermercats de l’Estat que havien de canviar per sempre consum i consumidors. A Catalunya, el pioner va ser el Caprabo del carrer Sant Antoni Maria Claret de Barcelona, obert el juliol del 1959.
De la mà del màrqueting i el neuromàrqueting —que superava de llarg l’estratègia del senyor Esteve que imperava fins aleshores— la carn de tercera o quarta categoria, impossible de vendre en un establiment tradicional, sota un film plàstic i una acurada posició en el lineal de prestatges, prenia una altra consideració. Plàstic i supermercat, una simbiosi que tot just ara hem començat a mirar malament i que ha fet que tornem a empunyar el senalló o la bossa de ràfia.

Visita d'alumnes a l'exposició «Plàstic. Genial o pervers, tu com ho veus?» produïda pel Museu de la Vida Rural l'any 2019.

 

En altres indrets, potser ens duen passos d’avantatge en aquest darrer aspecte. Al Japó, fa més de quinze anys, el Ministeri de Medi Ambient iniciava una campanya per rellançar entre els seus ciutadans el furoshiki, l’art tradicional de fer farcells. Des de feia segles, agafar un mocador i embolicar un objecte per transportar-lo —revestit de solemnitat i protocol propi, com molts altres aspectes de la cultura nipona, això sí— era el més freqüent fins a l’arribada de les bosses de plàstic, quan la comoditat passa per sobre de la tradició. Actualment hi ha botigues especialitzades en mocadors de furoshiki i ha traspassat fronteres per ser una solució ecològica per al transport d’objectes i fins i tot per a substituir l’efímer embolcall de paper dels regals i obsequis.

Potser seria hora de demanar a les nostres àvies que ens ensenyin a fer farcells, no?

Vols saber més coses sobre la bossa de plàstic?

Segueix al Museu Particular a Twitter i a Instagram!

Relacionats