Qualsevol canvi comporta una pèrdua de poder d’uns, els que dominaven la vella tècnica, en favor d’uns altres, els que dominen els nous procediments.
Qualsevol canvi comporta una pèrdua de poder d’uns, els que dominaven la vella tècnica, en favor d’uns altres, els que dominen els nous procediments.
Les millores tecnològiques al camp propiciaven l’agricultura extensiva, la major producció, l’abandonament de mètodes tradicionals…
24 de novembre de 2022
Al voltant del 370 aC, el creador de l’Escola d’Atenes, Plató, enllestia un dels seus diàlegs, el que portava per títol Fedre. A banda de parlar de l’amor, la bellesa i el destí de l’ànima, el grec posava en boca del qui va ser el seu mestre, Sòcrates, una paradoxal crítica a l’escriptura. Deia que rebutjava l’invent –el de l’escriptura– perquè faria perdre la memòria, facultat imprescindible de l’ésser humà.
Les innovacions, les noves tecnologies sempre han fet por i creat reticències al llarg del temps. En bona part, aquesta por es deu al fet que qualsevol canvi comporta una pèrdua de poder d’uns, els que dominaven la vella tècnica, en favor d’uns altres, els que dominen els nous procediments. Sovint, però, els que tenen prou recursos no triguen a controlar la novetat i tornen a imposar-se. La vida.
I totes són dolentes fins que alguna altra les substitueix. Com a mostra, quants anys fa que no se sent algú renyant un nen per mirar massa hores la tele com es feia als anys 90 o 2000 dia sí i dia també?
La relació dels humans i la tecnologia sempre ha estat paradoxal. L’alegria dels qui veuen les feines més feixugues alleugerides contrasta amb els qui perden el poc que tenen. Així, el 1831, quan l’americà Cyrus Hall McCormick presentava la seva màquina automàtica de segar, els segadors van mirar-la amb recel, ja que era capaç de segar cinc hectàrees per dia, l’equivalent al treball de cinc homes. Però realment a casa nostra va fer un favor a més d’un, com per exemple al targarí Josep Trepat, que va copiar l’invent de McCormick adaptant-lo a les necessitats i particularitats de Catalunya i va esdevenir punta de llança d’un imperi de maquinària agrícola. La dalladora Trepat, com l’americana, un cop enganxada al sistema de tracció, que bé podia ser una bèstia de tir o bé un tractor, baixava a terra el cos i amb la pinta de fulles esmolades anava segant el cereal mentre quatre pintes de fusta anaven girant i desplaçant les espigues tallades cap enrere. La senzillesa les feien econòmiques i la bona rendibilitat, populars, per això la fàbrica Trepat va dominar el mercat de maquinària agrícola de l’estat espanyol durant el segon terç del segle XX. Un domini que no va saber mantenir amb l’arribada de la maquinària a motor als anys 60. De nou, les innovacions tecnològiques ensorrant uns i catapultant-ne d’altres.
Altres com Eduardo Barreiros que el 1954 funda Barreiros Diesel SA, factoria especialitzada en camions i altres vehicles imprescindibles per una Espanya encara dins de l’autarquia franquista. Precisament de les autoritats del règim obté el 1958 el permís per fabricar 3.000 tractors a l’any en aliança amb l’empresa alemanya Hanomag i que els permet treure al mercat models com el R-335, que podeu veure a la sala dels carros de l’MVR. Sorgit el 1960 i que valia ni més ni menys que 161.500 pessetes, més del que costava un SEAT 1500. Amb eines com aquestes s’inicien els 60, la dècada que ho havia de canviar tot, les millores tecnològiques al camp propiciaven l’agricultura extensiva, la major producció, l’abandonament de mètodes tradicionals com el guaret… alhora que generaven una major quantitat de productes que havien de donar sortida a nous i flamants establiments supermercats oberts a les ciutats. Unes ciutats que acabaven acollint aquells segadors, jornalers, pagesos i altres treballadors del camp que els tractors, dalladores automàtiques i altres màquines havien deixat obsolets i inservibles. El gran èxode rural s’inicia aleshores.
La segona planta de l’edifici nou del museu acull el darrer estadi de la nostra exposició estable i està dedicada precisament a això, als canvis tecnològics al camp. Si bé és cert que tot el nostre museu va de canvis –en essència tots els museus parlen del passat i aquest es mesura amb canvis– en aquest espai és encara més evident quan parlem de la mecanització del camp. Les peces amb certa estètica steampunk com la dalladora Trepat ens parlen d’aquest període d’innovació i conseqüències que uns quants van veure amb il·lusió i uns quants més amb reticència. Talment com passa avui davant la decisió d’utilitzar una caixa automàtica al súper o de fascinar-nos amb la intel·ligència artificial que és capaç de crear obres d’art amb només dues o tres directrius.
Davant de tal voràgine que és el món d’avui, sempre ens quedaran els museus per entendre que res –o gairebé res– és nou i els clàssics com els textos de Plató qui, per sort, no es va prendre a la valenta la seva crítica a l’escriptura.
