L’associació de l’entorn rural i els costums populars amb una visió curta de mires i despectiva s’escola per tots els aspectes de la vida
L’associació de l’entorn rural i els costums populars amb una visió curta de mires i despectiva s’escola per tots els aspectes de la vida.
Perquè la vida sense música seria infinitament més insuportable.
16 de maig de 2023
La crisi és com el record d’un desengany amorós en una tarda de diumenge de ressaca, sempre torna per turmentar-te. Immersos en l’actual —em refereixo a la crisi— d’inflació galopant i conflictes planetaris, la de la dècada anterior ens queda lluny. Vivim de pressa i oblidem les crisis encara més ràpid pel que van suposar de patiment i, per què no dir-ho, realitat. Però també són camp adobat per a l’enginy i l’oportunitat. El 2013, l’estudi creatiu Aa Studio, liderat per Albert Arza i amb Eva García i Roberto Cortés, van idear la campanya País de pandereta, amb la qual pretenien crear una pandereta amb la silueta d’Espanya per denunciar —satíricament— la realitat de l’estat espanyol en aquell moment i materialitzar la veu popular que cridava que Espanya era un país de pandereta. En pocs dies, la campanya de micromecenatge que van endegar per tirar endavant el projecte va superar totes les expectatives i van poder modelar una sèrie limitada d’aquests instruments. Tanmateix, no van ser els primers d’associar Espanya i la pandereta, la unió la va signar el cèlebre poeta sevillà Antonio Machado l’any 1912 en el seu poema El mañana efímero i inclòs en el poemari Campos de Castilla:
La España de charanga y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta,
ha de tener su marmol y su día,
su infalible mañana y su poeta.
El que venia a exposar Machado era la contraposició d’una Espanya ancorada en el passat de les tradicions i la fe profunda amb la modernitat revolucionària de l’època. El tema està en preguntar-se per què per il·lustrar, en posat despectiu, l’endarreriment i les poques llums utilitzant un instrument clarament popular i prolífic en l’entorn rural com una pandereta. S’hauria atrevit a dir violoncel o piano?
L’associació de l’entorn rural i els costums populars amb una visió curta de mires i despectiva s’escola per tots els aspectes de la vida. Des de la creació d’arquetips com el «paleto de pueblo» (que en català podríem traduir com a pagerol o llanut) fins a la música popular o tradicional. Tot plegat, amb el qualificatiu «provincià» i la superioritat moral d’una cultura creada des de l’entorn urbà voltant en cercles com a voltors. Però el cert és que el nostre dia a dia, la nostra intimitat més nostra, que no és altra que la de la infància, està plena de melodies que ens remeten al camp. O lai, là, la masovera, la masovera… I des de fa més d’un segle, la recol·lecció d’aquests sons lligats a l’entorn rural i als pobles, centra l’interès d’etnògrafs i folkloristes que han recorregut el país caçant cançons, tonades i instruments tradicionals. Com l’obra del Cançoner Popular de Catalunya o més recentment el brillant projecte Càntut que promou la recol·lecció i salvaguarda aquest patrimoni sonor imprescindible.
Perquè la vida sense música seria infinitament més insuportable. També per als nostres avis i àvies que sempre tenien una melodia per acompanyar el seu viure diari. Per treballar i marcar el moviment com les cançons de segadors cantades sota el sol de justícia de l’estiu; per acotxar i dormir nadons a les nits; per pregar i implorar a Déu i els sants per la bona salut o contra la poca pluja (i que ves que no hi hàgim de tornar en aquest darrer cas); o per esvair-se de tot l’anterior sota els fanalets encesos de la revetlla, el so de l’acordió o la guitarra i amb la pressió de saber que era de les poques oportunitats per lligar. Per això, a la reserva del Museu de la Vida Rural, d’instruments no en falten, tot i no ser el grup de peces més nombrós. Instruments com la pianola Steck, del 1917 i provinent d’una família que no anaven fluixos d’armilla, o la més humil pandereta número 4489. Les panderetes, amb el cos de fusta de freixe, noguera o cirerer, amb els sonalls al mig i una pell tensada dels més variats animals com la cabra, l’ovella, el conill o fins i tot en alguns llocs el gat, ens porta sons atàvics que s’han mantingut invariables durant segles i, per tant, ens connecten directament amb la història.
Que la tradició i l’actualitat (si es vol, el popular i el culte) poden anar de bracet sent complementàries i no antagòniques com volia Machado queda clar coneixent el tarannà del Museu de la Vida Rural. També en la música, on quan s’ajunten l’ahir i l’avui, l’experiència pot ser rodona, com una pandereta. Només com a postdata: a Galícia, l’interès per aprendre a tocar la pandereta i la seva venda va augmentar més d’un 100% el 2022 després que les Tanxugueiras sortissin en prime time brandant-les amb total orgull, com no podia ser d’una altra forma.
T’agradaria aprendre a crear o compondre les teves pròpies melodies i cançons?
Inscriu-te al Curs de música que farem aquest mes de maig de 2023!