4 mins 56 secs Compartir

Memòria | ODS 12. Consum i producció responsables

Article | Nadal, mitjons i recosir la roba

Museu de la Vida Rural

Perquè sembla estrany, però fins no fa tant quan als mitjons se’ls feien préssecs també en podeu dir tomàquets, patates… lluny de llençar-se, s’arreglaven.

 

 

 

 

 

Els mitjons indissociables a Nadal són aquells que a base de mandarines, aglans i plàtans es teixeixen dins l’aparell digestiu dels tions de mig país i es descobreixen envoltats de Schoko-Bons en aixecar la manta.

Conservem en la nostra col·lecció peces de roba realment interessants com una gorra per dormir que evitava la pèrdua de calor corporal pel cap, l’única part que no ens tapem.

Es tractava de mantenir una cultura de l’aprofitament i l’ús racional dels recursos.

6 de desembre de 2022

El desembre és l’agost dels mitjons, arreu sorgeixen en forma i mida variable amb nul·la usabilitat i penjats a manera de guarniment dels més insospitats llocs com fanals, sostres de centres comercials o avets de plàstic amb la saba feta de fibra òptica que fa pampallugues. Segons sembla, aquest fet el d’utilitzar els mitjons com a decoració nadalenca, especialment damunt la llar de foc prové d’una de les llegendes associades a Sant Nicolau de Bari, personatge que en la tradició nord-europea va reconvertir-se en Santa Claus o el Pare Noel, segons el lloc. La llegenda diu que Sant Nicolau de tan bo com era i per ajudar a tres noies pobres que no podien casar-se perquè no tenien dot, de nit i sense que el veiessin, els va llençar un grapat de monedes per la finestra amb la fortuna que van anar a petar dins uns mitjons que estaven eixugant-se estesos sobre la llar de foc. En despertar-se i posar la mà dins, la sorpresa de les noies degué ser tanta que ho devien explicar a tort i a dret i tot seguit tothom va replicar l’acció a veure si tenia la mateixa sort.

 

Més a prop nostre, els mitjons indissociables a Nadal són aquells que a base de mandarines, aglans i plàtans es teixeixen dins l’aparell digestiu dels tions de mig país i es descobreixen envoltats de Schoko-Bons en aixecar la manta. Ara bé, si parlem de mitjons catalans, no podem deixar escapar l’ocasió per referir-nos als mitjons Molfort’s. Des de Mataró, el 1927 naixia aquesta marca que va revolucionar el mercat, en primer lloc, per la mecanització del procés de producció que permetia economitzar costos i vendre parells a només dues pessetes i mitja, gairebé la meitat dels seus competidors. Però sobretot per ser pioners en utilitzar l’anomenada publicitat racional, ja estesa en llocs com els Estats Units, el Regne Unit o Alemanya, però inaudita en aquest pam de món. Això darrer, incloïa un logotip atractiu, publicitat en tramvies, presència a grans actes esportius… i tota una línia de cartells amb il·lustracions professionals i eslògans indiscutibles. Un d’aquests, publicat els primers anys de la marca i signat per l’artista txec Karel Cerny, representava una senyora asseguda cosint un mitjó i s’acompanyava del lema Els mitjons Molfort’s han acabat el sargir. 

Gorra de dormir. Peça núm. 4320 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural. © Museu Vida Rural

 

Perquè sembla estrany, però fins no fa tant quan als mitjons se’ls feien préssecs també en podeu dir tomàquets, patates… lluny de llençar-se, s’arreglaven. Se sargien posant dins un ou fet de fusta que ajudava a cosir-los sense perdre la forma. Primer fent la vora al voltant del forat per evitar que es fes més gran i després anant creuant puntades per tancar el buit. I no només mitjons, la roba en general s’apedaçava perquè durés més i així estalviar diners i recursos. Gràcies a aquesta mentalitat i pràctica, conservem en la nostra col·lecció peces de roba realment interessants com una brusa de cotó de principis del segle XX llesta per ser portada en qualsevol moment. O una gorra per dormir que evitava la pèrdua de calor corporal pel cap, l’única part que no ens tapem. Per citar només dos exemples. Tanmateix, sense obviar el material necessari per obrar tots aquests arranjaments, costurers, fils, didals i agulles que en mans destres cosien, brodaven, sargien o teixien per al present però pensant en el futur. De totes aquestes peces, destaca la flamant màquina de cosir Frister & Rossmann fabricada entre 1904 i 1909 per aquesta empresa alemanya fundada el 1864. Decorada amb fulles daurades de roure, per fer-la brandar calia fer girar la manovella amb la mà dreta mentre que amb l’esquerra es guiava la tela per sota l’agulla per anar donant les puntades. Tota una demostració de bona coordinació. 

 

Massa feina per apedaçar uns simples mitjons, poden pensar alguns. Però en definitiva, també es tractava de mantenir una cultura de l’aprofitament i l’ús racional dels recursos. Una forma d’entendre el món que més aviat que tard ens valdria la pena recuperar, també pel que fa a l’ús i abús del consum tèxtil on l’impacte mediambiental és esgarrifosament alt. Especialment, si ens fixem en l’empremta hídrica, és a dir, l’aigua que es consumeix per fabricar una peça com, per exemple, els 375 litres si fa o no fa que es necessiten per fer un sol parell de mitjons i que estalviem si els sargim com havien fet les nostres iaies, padrines i àvies. 

Conjurem-nos doncs al voltant de iaies, padrines i àvies perquè ens ensenyin a sargir mitjons i altres peces de roba i diguem-li al tió, que si de cas enguany fem només amb els Schoko-Bons. 

Relacionats