Estem al 2022 i tots nosaltres ja estem vivint cadascun d’aquests «símptomes» de l’escalfament global.
El 2021 hem batut un rècord d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.
A una sequera extrema que fa dos anys que s’arrossega, se li havien de sumar unes temperatures de rècord per a la primavera i una onada de calor avançada.
«Estem perdent la primavera i la tardor».
A la Cimera del Clima de Glasgow, s’hi va parlar, per primer cop, del concepte de «decreixement».
4 de juliol de 2022
Onades de calor, sequeres extremes, incendis simultanis i avançats, glaçades sobtades fora de temporada… Ja ningú pot negar el canvi climàtic, però existeixen altres formes de negacionisme; la inacció és la més perillosa i abundant de totes.
Recordo quan rebíem fa més d’una dècada els informes dels experts en canvi climàtic de l’ONU, els que formen part del que s’anomena IPCC (un nom gens pensat perquè arribi al màxim de població, per cert). S’hi parlava d’escenaris situats al 2030, que aleshores em semblava llunyíssim, o, encara més, al 2050. Dibuixaven un futur amb un clima molt més extrem, amb moltes més onades de calor, més sequeres i més llargues, amb fenòmens meteorològics sobtats i totalment inusuals com poden ser temporals molt més forts del normal…
Estem al 2022 i tots nosaltres ja estem vivint cadascun d’aquests «símptomes» de l’escalfament global. La part positiva dels informes era que aquelles projeccions podien canviar si reduíem notablement les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle. Doncs la Terra ens està donant senyals que no ho estem fent al ritme que caldria, al ritme que ens exigeix la ciència. No és una sensació, ho corroboren les dades. Segons el darrer informe de l’organització científica Global Carbon Project, el 2021 hem batut un rècord d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, sobretot, per l’embranzida que han engegat els països per recuperar-se de l’embat de la covid-19. O sigui, que per recuperar-nos dels efectes econòmics de l’inici d’una pandèmia estem creant un problema més gros que la mateixa pandèmia.
«L’onada de calor que pateix Espanya és un preludi del futur». És la notícia que vaig llegir a les xarxes mentre anava camí d’Artesa de Segre, on havia de cobrir el gran incendi que van patir al juny. Ho escrivia l’Organització Meteorològica Mundial. El que deia, en un primer moment, em va semblar una obvietat, però després vaig entendre que, en realitat, el que volia dir l’OMM era que la calor avançada per sobre de la mitjana i la sequera han vingut per quedar-se i que la cosa anirà a més. Em va fer pensar molt en una entrevista que havia fet, només quatre dies abans, a Marc Prohom, cap de climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya: «Ens estem quedant sense les 4 estacions», —em va dir— «Estem perdent la primavera i la tardor». I ho fonamentava basant-se en les dades dels últims anys: primaveres cada cop més seques i amb temperatures per sobre de la mitjana, i tardors també cada cop més seques i caloroses. I, afegia, que, a Catalunya patim ja 5 episodis de calor més que a mitjans del segle XX. De fet, si retalléssim els titulars dels diaris dedicats a rècords de temperatura dels últims 20 anys, en trobaríem un gairebé cada any, perquè els 12 anys més càlids a Catalunya des de 1950 s’han registrat en aquest segle XXI.
Així que entre aquell gran incendi, un dels 30 que van afrontar els equips d’extinció aquell dia, i la meva entrevista amb Marc Prohom, només havien passat quatre dies. Una entrevista que semblava premonitòria, on es va mostrar molt preocupat, com tots els que es dediquen a avaluar els riscos d’incendi, del gran perill que teníem davant. La preocupació i el perill van esdevenir, malauradament, en un autèntic infern en diversos punts de Catalunya alhora. A una sequera extrema que fa dos anys que s’arrossega, se li havien de sumar unes temperatures de rècord per a la primavera i una onada de calor avançada.
En Marc i jo vam estar discutint sobre si la societat té una sensació real del punt en què estem o no, com per exemple davant de la sequera. Els dos coincidíem que molt poca gent és conscient que estem enmig d’una sequera molt dura, i que el motiu és perquè ens segueix sortint aigua per l’aixeta (cosa que segurament devem a les dessaladores). I també vam parlar sobre la reacció humana a la calor extrema, o a qualsevol fenomen extrem, que se’ns oblida quan ja ha passat. Perquè les persones ens queixem de la calor sense analitzar el perquè d’aquella calor. I per sufocar-la engeguem l’aire a raig, però potser hauríem de fer tot el contrari i reduir la nostra despesa energètica, que és el que ens diu des de fa dècades la ciència, deixar d’emetre tants gasos d’efecte hivernacle. Però som humans, i això fa que, per naturalesa, tendim a actuar pensant en la immediatesa. Per tant, si tenim calor engeguem l’aire, si patim pandèmies busquem vacunes ràpid… però no anem a l’arrel de l’assumpte.
La pandèmia? Sí, n’és un gran exemple. Perquè per combatre-les, aquesta i les possibles que vindran, la humanitat no està intentant acabar amb la desforestació, que és, segons multitud d’estudis científics, l’origen de la majoria de pandèmies. Maria Neira, directora de Salut Pública i Medi Ambient de la OMS, en donava dades més exactes fa només unes setmanes: «El 70% dels últims brots epidèmics han començat amb la desforestació».
Amb els incendis, tres quarts del mateix. Si crema, intentem apagar-ho, evidentment i faltaria més. Però un cop sufocat el foc no ens arromanguem per erradicar-ne les causes. En el cas de Catalunya, a més de combatre la sequera i la calor extrema, o sigui l’emergència climàtica, també hauríem d’intentar, com a mínim, no perdre més pagesos, i que els conreus que hi hagi siguin multivarietals i de pagesos petits que coneixen i cuiden el territori; hauríem de posar mesures reals per recuperar la ramaderia extensiva; hauríem fer una gestió forestal basada en criteris climàtics i científics… I de pas, hauríem d’intentar gestionar millor la poca aigua que tenim, un recurs cada cop més escàs en un país mediterrani com el nostre. Però seguim malbaratant-la i contaminant-la.
Per això, suposo, que els científics que elaboren els informes de l’IPCC, en aquest darrer presentat ara fa només unes setmanes, van incorporar- hi un petit canvi de registre. Enmig de les dades fredes i les conclusions redactades de forma hieràtica, per primer cop feien un petit intent de dirigir-se directament a la societat. El capítol que m’ho va fer veure va ser el que parlava de les eines per mitigar el canvi climàtic. Entre les principals hi havia «canviar els hàbits de consum de la societat». O sigui, reduir consum, en tots els sentits. Ja no parlaven només de «reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle», una frase ja tan repetida i sentida i poc materialitzada que ha perdut l’efecte. Clarament ens diuen que les societats de països més consumistes hem de deixar de desplaçar-nos tant en vehicles de combustió, hem de deixar de consumir productes que no necessitem, verdures que no són de temporada o no són de proximitat, hem de racionalitzar el nostre ús de l’energia… Aquesta és la mare dels ous! Perquè està clar que, per molt que fem una transició cap a les energies renovables, o reduïm el consum o no ens en sortirem.
També a la Cimera del Clima de Glasgow, celebrada a finals de l’any 2021, s’hi va parlar, per primer cop, de la necessitat de reduir consum i del concepte de «decreixement». Mai abans, a cap cimera, el terme havia sortit ni tan sols ensenyant la poteta per sota la porta. Tampoc us penseu que a la Cop26 corrien els polítics cridant «decreixement!» pels passadissos, però sí que se’n va parlar en alguns actes oficials i també, molt important, en els mitjans, fins i tot els generalistes. Per als qui no estigueu avessats al terme, el decreixement és la que molts científics defensen que és la clau principal per frenar el canvi climàtic, deixar de banda l’economia de creixement infinit dels països capitalistes. Si us fixeu en la composició, creixement + infinit, és un oxímoron, bàsicament perquè vivim en un planeta finit, amb recursos finits. I aleshores, si ja tenim la recepta de la ciència, el que hem de fer, si ja estem vivint aquí i ara els efectes de la crisi climàtica de manera tan clara, a què esperem a actuar també aquí i ara?
