Ves si n’és de simple el corró i el suc que se’n pot treure. D’estri de cuina a arma i icona pop, passant per protagonista de competicions “esportives”.
Ves si n’és de simple el corró i el suc que se’n pot treure. D’estri de cuina a arma i icona pop, passant per protagonista de competicions “esportives”.
Des de principis de segle XX, l’escena de l’esposa amb el corró a la mà com una arma és un dels arquetips de l’humor slapstick.
7 de febrer de 2023
Divendres 17 d’agost de 1928, en ple estiu, al campus de la Universitat de New Hampshire, Durham (Estats Units), tot estava llest per a l’important esdeveniment esportiu que s’havia de celebrar. Ni més ni menys que el primer concurs de llançament de corró. Clavat a terra i talment com un espantaocells enmig un hort o un estaferm en plena justa de cavallers medievals, un ninot amb els braços en creu i una carota d’home esperava a ser el blanc dels corrons pastissers que, les trenta dones participants, li llançarien amb l’objectiu de fer diana i com més mal millor. Les llançadores formaven part del servei d’extensió universitària de la mateixa institució on s’ensenyava economia domèstica i, és clar, una bona mestressa a banda de fer les tasques de la llar sembla que també havia de saber brandar el corró per quan l’espòs tornés a casa tard o pitjor encara, tard i calent d’orelles. I, per tant, calia entrenar-se.
Des de principis de segle XX, l’escena de l’esposa amb el corró a la mà com una arma és un dels arquetips de l’humor slapstick, que es basa a fer comèdia a través d’escenes violentes i exagerades. Tom i Jerry, amb en Tom rebent trompades a tort i a dret, però sense morir mai o la majoria de les pel·lícules de Chaplin, en són bons exemples.
Una visió de la violència domèstica que ha convertit al corró pastisser en mans d’una dona en una icona pop, gràcies sobretot al gènere del còmic o les tires còmiques dels diaris i als dibuixos animats com els citats més amunt. Això és perquè s’emmarca en la cultura patriarcal i masclista en què es creen aquests arquetips on l’humor passa per capgirar els rols i que sigui la dona l’agressiva i no l’home. Igualment, el corró no deixa de ser un estri de cuina i en conseqüència —dins la mentalitat masclista al·ludida— reservat a les dones, alhora que és una eina contundent, però no tan punitiva o violenta com un ganivet perquè es tracta, al cap i a la fi, de fer “humor”, no sang i fetge. I per últim, si el corró pot esdevenir una icona és perquè hi era, és a dir, cada llar en tenia. Avui, a banda que els preceptes de l’humor han canviat, el gag de la dona amb el corró a la mà ens resulta menys versemblant, perquè a moltes cases no n’hi ha. Des que els etruscos van inventar-lo al voltant del segle IX abans de Crist, a gairebé totes les llars hi ha hagut un corró, fos un simple cilindre de fusta o el patentat a mitjans del segle XIX amb dos mànecs als extrems, que facilitava la tasca d’aprimar i estirar la massa, com el número 547 de la col·lecció del Museu de la Vida Rural. I ha estat present per poder elaborar productes bàsicament derivats de la farina com pasta, galetes, coques o pa.
Lluny de la facilitat nostra d’anar a una fleca a buscar una de quart o comprar a qualsevol hora una baguette (flamant Patrimoni Immaterial de la Unesco) anteriorment congelada i cuita en un supermercat 24/7, la consecució del pa per als nostres padrins i padrines era ben diferent. El pa i altres menges com les coques es feien a casa, sobretot en els entorns rurals. Un cop a la setmana, es pastava la farina dins la pastera. Abans de deixar-la fermentar i responent a l’aurèola divina que pesa damunt el pa com a símbol cristià, a la massa se la beneïa fent el senyal de la creu a sobre o fins i tot clavant els punys o els dits en forma de creu tot dient allò de: «En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén». Acabat aquest atàvic ritual, la massa ben tapada fermentava i després se li donava forma (si convenia amb el corró, depenent del que n’havia de resultar) per finalment portar-la a coure al forn on el forner coïa els pans de totes aquelles cases que li portaven, no sense abans marcar-los per no confondre’s a l’hora de repartir-los. Amb el pa no s’hi juga i menys si és el de tota una setmana.
Ves si n’és de simple el corró i el suc que se’n pot treure. D’estri de cuina a arma i icona pop, passant per protagonista de competicions “esportives”. Per cert, en aquest darrer aspecte, si voleu provar sort, acosteu-vos fins a Stroud, poble d’Austràlia on també va arribar la moda dels concursos de llançament de corrons i encara avui, cada juliol, el celebren. Això sí, haureu de superar la marca de la vigent guanyadora (del 2019, coses de la pandèmia), Sarah Eggins amb 31,5 metres. Potser amassar pa és un bon entrenament.
T’agradaria aprendre a fer pa? Inscriu-te al Curs d’elaboració de massa mare i pa que hem preparat per al febrer de 2023!