L’aixada, una de les eines més bàsiques per al treball de la terra present des de fa milers d’anys en gairebé totes les civilitzacions i racons del planeta des que —segons la mitologia sumèria— Enlil, el déu suprem, la va inventar.
Fa cosa de vuitanta anys, molts jardins i parcs londinencs es van convertir en horts urbans sota la campanya del govern «Dig for Victory» (cava per a la victòria).
L’art de l’horticultura ha estat present en la vida dels nostres avantpassats amb més força i presència que actualment, tot i que sembla que repunta.
7 de març de 2023
Si visiteu Londres, a la ciutat de Westminster trobareu convertit en parc públic els Kensington Gardens, els jardins del palau homònim on van viure l’actual Carles III d’Anglaterra i Diana de Gal·les (aquesta inclús després del divorci i fins a la seva dissortada mort) i que és una més de les residències que la monarquia anglesa té escampades pel país i que fa mesos vam anar veient en la road movie protagonitzada per Isabel II de cos present. Això sí, si per casualitat disposeu d’una màquina del temps i voleu passejar per aquests jardins l’any 1942, aneu amb compte de no ensopegar amb els cavallons o de no xafar les cols i els enciams plantats. Lliure d’edificis i amb bona terra, fa cosa de vuitanta anys, aquest i molts altres jardins i parcs londinencs es van convertir en horts urbans sota la campanya del govern Dig for Victory (cava per a la victòria). L’objectiu era clar, en plena II Guerra Mundial calia abastir a la població de les ciutats d’aliments que no podien venir de l’entorn rural per l’afectació del conflicte bèl·lic. La solució, que els ciutadans de la rereguarda creessin horts urbans en els parcs i jardins de les ciutats, però també en solars d’edificis desolats per l’acció de les bombes o els mateixos cràters que els projectils generaven. Exemples d’aquestes iniciatives també els trobem als Estats Units o uns anys abans aquí mateix, a Barcelona. L’any 1937, quan la República intentava guanyar una guerra civil desencadenada pel cop d’estat de Franco i companyia, es crea la Col·lectivitat Agrícola de Barcelona i el seu Radi, lligada a la CNT. Durant els anys més crus de la guerra, amb les cadenes de subministrament estroncades i la majoria de pagesos al front, els més de tres mil treballadors i treballadores d’aquesta organització es van dedicar a sembrar pams de terra i plantar horts arreu de la famèlica Ciutat Comtal per proveir-la, sobretot, de verdures i hortalisses.
Perquè és clar, d’un hort ningú es fa ric, però garanteix un plat a taula. I més, en context de carestia. L’art de l’horticultura ha estat present en la vida dels nostres avantpassats amb més força i presència que actualment, tot i que sembla que repunta. Una feina que molt sovint requeia sobre les dones i la mestressa de casa era qui es feia càrrec de l’hort fent brandar l’aixada per fer els cavallons. Aquest objecte, l’aixada, és un dels recurrents en la col·lecció del Museu de la Vida Rural, en tenen moltes. Això sí, no catalogades com a aixada, sinó com a xaupa, terme amb què es coneixen aquestes eines a l’Espluga de Francolí. Sempre dissidents, els espluguins. Tornant a l’aixada o xaupa, el seu simbolisme és clar, serveix per treballar la terra, ergo és rural i on encaixa és al Museu de la Vida Rural. Per això, moltes deriven de donacions, com la que té el número 6.679 que prové del llegat de l’espluguina Teresa Vidal.
L’aixada, una de les eines més bàsiques per al treball de la terra present des de fa milers d’anys en gairebé totes les civilitzacions i racons del planeta des que —segons la mitologia sumèria— Enlil, el déu suprem, la va inventar. Escrita fa més de 3.500 anys en diverses tauletes de fang, avui escampades per museus de mig món, La cançó de l’aixada és un dels mites de la creació dels sumeris. Explica que Enlil va separar el Cel de la Terra a cop de la seva aixada d’or i lapislàtzuli deixant un solc d’on en va sortir, talment com una tomaquera o un bròcoli, la humanitat. Després, per no ser l’únic que doblegava l’espinada, va crear aixades (evidentment, també d’or) perquè la resta de déus es dediquessin a construir ciutats on poguessin viure tota la collita de verdures-humans tot just recol·lectades. Perquè, diu el poema, l’aixada és un estri suprem que tant serveix per a la construcció, com per al treball de la terra, com a arma en la guerra i inclús per enterrar els morts. Un autèntic prodigi de la versatilitat i la senzillesa que només podia ser obra divina i per això el cant acaba tal que així:
«L’aixada fa que tot prosperi; l’aixada fa que tot floreixi. L’aixada és bon ordi; l’aixada és majoral. L’aixada és motlles per a maons; l’aixada ha fet existir als homes. L’aixada és la força de la joventut. L’aixada i el cove són les eines per construir ciutats. Construeix el tipus correcte de casa, cultiva el tipus correcte de camps. Ets tu, aixada, qui estén la bona terra agrícola!»
Veient com està el pati, no seria mala idea aprendre quatre nocions d’horticultura i, sobretot, proveir-se d’una bona xaupa. No fos cas que finalment el tercer gran conflicte mundial latent, esclati i s’hagin de tornar a llaurar les ciutats. Enlil no ho vulgui!
T’agradaria fer un hort a casa però no saps per on començar?
Inscriu-te al Curs de disseny, planificació i gestió d’un hort que farem aquest mes de març de 2023!