De canvis, el món rural en sap un niu, començant per l’entorn que dia a dia canvia. Al final, els canvis suposen la constatació que el temps passa.
De canvis, el món rural en sap un niu, començant per l’entorn que dia a dia canvia. Al final, els canvis suposen la constatació que el temps passa.
La comunitat, la comunitat de les cooperatives agrícoles els va salvar.
21 d’abril de 2022
El dia que David Bowie va fer el seu darrer concert, el 9 de novembre de 2006, l’última cançó amb què va delectar l’entregat públic va ser «Changes». Era el tema que trenta-cinc anys abans obria el seu quart àlbum, Hunky Dory, publicat el desembre del 1971 i considerat un dels millors de la carrera de l’artista londinenc. Una cançó que, en principi, ell mateix creia menor, però que el públic va acollir amb entusiasme, fent-se-la seva a l’instant. Potser perquè parlava d’una qüestió tan universal com són els canvis?
De canvis, el món rural en sap un niu, començant per l’entorn que dia a dia canvia. Al final, els canvis suposen la constatació que el temps passa. Els paisatges que veiem avui no sempre han estat com són. Per exemple, a Osona, la Garrotxa o el Vallès, els ceps avui tornen —lentament, val a dir— a poblar un paisatge on fa un segle eren habituals i d’on havien desaparegut.
El camp, en constant canvi, com va comprovar Espinàs el 1957 a prop del Masroig. Si hi ha un escriptor de casa nostra de qui es pugui dir que escriu amb els peus sense que sigui despectiu, aquest és Josep Maria Espinàs. Prolífic i longeu, porta sobre les espatlles més d’una seixantena de llibres i a les cames molts quilòmetres, ja que les cròniques de viatges han estat un dels seus forts. D’aquesta manera, la tardor del 1957 s’endinsà al Priorat per recórrer-lo a peu i escriure una crònica personal del paisatge i la seva gent. De resultes, A peu pel Priorat 1957, editat per La Campana anys més tard. De totes les escenes de tipisme prioratí que descriu, n’hi ha una que el va colpir a ell i que colpeix el lector:
[…] La contemplació produeix una profunda angúnia… Del centre del cavallet de fusta penja la gruixuda cadena que al capdavall abraça el cep i que, quan puja, l’estira, el desarrela, el deixa balancejant en l’aire com l’esquelet d’un penjat.
L’operació té una brutalitat que atura la respiració, potser perquè tot es fa en un silenci impressionant, sense crits humans, sense que la sang es vessi. Només se sent el grinyol de la cadena, curt i repetit.
L’un darrere l’altre, els ceps deixen la terra i les seves arrels intenten de fixar-se en l’aire —les seves arrels obscures que ara es debaten il·luminades pel sol mortal.
Ens narra com una parella de pagesos arrenquen els ceps de la vinya utilitzant l’arrencaceps, màquina creada per aquest propòsit. Espinàs no explica, però, perquè ho fan, bé perquè sigui un procés natural de substitució d’unes vinyes velles o mortes per unes de noves o bé perquè els resultés nefast negoci i decidissin fer un canvi de conreu. Després de la fil·loxera —quan l’arrencaceps va fer-se imprescindible— aquells ceps plantats en els terrenys que no havien estat conreats abans, com els vessants costeruts, fent-hi terrasses, i les carenes, van ser abandonats per la poca rendibilitat. I el seu espai el va anar colonitzant la vegetació espontània i també la plantació d’arbres que han configurat els boscos que actualment tenim i que pensem que sempre han estat allí: els de pi blanc, al sud i centre del país o els de pi pinyer i alzina surera, a la costa de Girona, per citar dos exemples. I cada estiu, quan —desgraciadament— un incendi forestal assola el nostre territori, ens retorna aquests bancals i terrasses de les muntanyes com un vestigi del passat i un recordatori d’allò que ens queda, encara, de la fil·loxera.
Herències com les Catedrals del vi que tant ens agrada visitar fent enoturisme els caps de setmana i que, si no és per l’insecte citat, no existirien i en Martinell hagués deixat de guanyar molts quartos. La comunitat, la comunitat de les cooperatives agrícoles els va salvar o, com a mínim, els va fer entendre que plegats era tot més fàcil i, si més no, podien compartir despeses, com ara la compra d’un arrencaceps que anava passant de camp en camp per fer la feina que a l’Espinàs tanta angúnia va provocar-li. Això sí, als anys cinquanta, quan la fil·loxera era passat, però la crisi al camp seguia sent present. No en va, és l’inici del gran èxode rural del segle xx. Feu la prova, entreu a Google i cerqueu la paraula població més el nom del poble que vulgueu, ràpidament es genera una línia de l’evolució demogràfica que no cal ni interpretar, per si sola parla.
Tornant a l’arrencaceps, el resultat de la seva acció és un forat a terra que tant pot ser una ferida, mostra d’un fracàs o una oportunitat, clot que espera una llavor nova. El mateix que passa amb les crisis, no? Siguin del tipus que siguin, materialitzen una posada davant del mirall i un moment —forçós, a voltes— per aturar-se, pensar i repensar. I, en conseqüència, fer que tot, alguna cosa o res canviï.
Si voleu conèixer més de l’arrencaceps, veure’l en directe —amb el seu posat d’instrument de tortura— i jutjar si la prosa de l’Espinàs li fa justícia, visiteu-nos i visiteu l’exposició temporal «Generació [Re]», en Bowie i el seu «Changes» també hi són.
