6 mins Compartir

ODS 11. Ciutats i comunitats sostenibles

L’agulla d’estendre, el safareig i la Sophia Loren

Museu de la Vida Rural

Sembla que l’agulla d’estendre sempre ha estat amb nosaltres, però té poc més de 150 anys.

Vols saber més coses sobre l’agulla d’estendre?
Segueix a Museu Particular a Twitter i a Instagram!

 

 

 

 

 

 

 

 

Sembla que l’agulla d’estendre sempre ha estat amb nosaltres, però té poc més de 150 anys.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vols saber més coses sobre l’agulla d’estendre?

Segueix a Museu Particular a Twitter i a Instagram!

L’any 2003 la National Clothespin Factory de Vermont, Estats Units, va abaixar definitivament la persiana. Des del 1887 es dedicava a la fabricació d’agulles d’estendre roba de fusta conjuntament amb altres catorze fàbriques escampades de cap a cap de la regió. No en va aquest petit objecte que avui veiem tan quotidià va néixer en aquella zona uns anys abans, a mitjans del segle XIX.

Les causes del tancament? La imposició del plàstic en gairebé tots els aspectes de la vida, incloses les agulles d’estendre roba; la importació d’aquest producte des d’Àsia rebaixant els costos, però, sobretot, els canvis en els hàbits d’una societat còmoda i acomodada que ha vist en les assecadores el mitjà ideal per despreocupar-se d’estendre llençols, samarretes i calçotets. La dada: actualment el 60 % de les llars americanes compten amb aquest electrodomèstic enemic indiscutible de les agulles d’estendre.   

L'agulla d'estendre. © Museu Vida Rural

 

Alguns sectors hi veuen una necessitat inventada, però en molts casos el model urbà amb grans concentracions de població en pocs metres i alts gratacels retalla espais domèstics i no deixa lloc ni en els terrats perquè la gran quantitat de veïns hi estengui la bugada ni en els mateixos habitatges. Ni tan sols per poder tenir els aparells dins de casa i s’opta per bugaderies comunitàries com la que hem vist utilitzar a Sheldon Cooper cada dissabte al vespre.

A Catalunya, fa cosa de cinquanta anys, un altre electrodomèstic, la rentadora, va donar l’estocada final a un espai en decadència, el safareig públic. Aquests espais comunitaris i eminentment femenins van experimentar la seva època daurada a partir de mitjans del segle XIX, quan se’n construeixen arreu del país per acollir una tasca que fins aleshores es feia en rius, rieres o torrents. A partir de la primera meitat del segle XX, però, amb l’arribada de l’aigua corrent a la majoria de cases dels pobles del Principat, s’opta pels safareigs particulars i els públics només queden per aquelles peces grosses com cobrellits o catifes.

Finalment, el 1966 l’empresa aragonesa Balay treu al mercat espanyol les primeres rentadores automàtiques i molt a poc a poc aniran entrant en les llars i transformant els safareigs públics —els que es conservin— en monuments a la memòria d’una tasca, la de la bugada, i d’unes mans, les de les dones que la realitzaven. O com a peces de museu, com és el cas del safareig que tenim a l’hort de l’MVR i que és peça central en moltes de les nostres activitats pedagògiques, com ara L’aigua en joc. D’origen incert, de ben segur era aprofitat pels veïns de les cases properes, que així evitaven anar al públic i barrejar-se amb segons qui.

Safareig de l'hort del Museu de la Vida Rural

 

Ningú pot qüestionar la mort del safareig a mans de la rentadora. Si més no, ningú que hagi experimentat o conegui què era fer la bugada en el rentador. De bon matí es carregava fins al safareig el cossi de zenc o de vímet amb la roba bruta, la pala per picar, la galleda amb el lleixiu fet a casa amb la cendra i l’aigua calenta, el raspall d’espart, el sabó obtingut dels greixos sobrants de la casa, el blauet per fer més blanca la roba i, sobretot, les mans, clivellades i plenes de penellons per l’acció del fred i la humitat de l’hivern. Per endavant tot el matí o, com a mínim, unes hores per remullar, fregar amb el sabó, picar amb la pala, esbandir. I tornar a remullar, fregar contra la pedra del safareig amb el sabó, picar amb la pala, esbandir… Acabar amb la roba blanca, estendre-la al sol sobre un marge o sobre llenya seca perquè el sol li donés de ple o penjar-la a qualsevol cordill i tornar a començar amb la de color: remullar, fregar amb el sabó, picar amb la pala, esbandir… Un cop a la setmana, les mudes; cada quinze dies o un cop al mes, la roba de llit; i un cop a l’any, mantes, flassades o cortines.

Cove de vímet per carregar la roba de camí al safareig o de tornada a casa. Peça 4051 de la col·leció del Museu de la Vida Rural
Pala de rentar per picar fent la bugada. Peça 4331 de la col·leció del Museu de la Vida Rural

 

Però l’important del safareig també era el component social, el fet que es tractés d’un lloc de trobada i d’intercanvi exclusivament femení, un lloc on compartir i aprendre. Un espai de socialització per a les dones que contrastava amb els dels homes, el bar o cafè. Així com el d’elles era lloc de treball feixuc i quedava a mercè de les inclemències climàtiques, el d’ells es caracteritzava per l’oci en una estança còmoda, amb begudes, jocs, diaris i una bona estufa a l’hivern.

Safareig a Vimbodí i Poblet. Arxiu fotogràfic del Museu de la Vida Rural. Fons Lluís Carulla

 

Amb la feina acabada al rentador, tocava carregar la roba molla —que pesava el doble— de camí a casa, estendre-la a l’hort o pujar escales i fer-ho al perxe o al terrat. I fer-ho amb cura perquè, ja se sap, estendre bé estalvia molta planxa.

No us deixeu seduir per la naturalitat amb què la Sophia Loren (interpretant Antonietta) treu agulles i recull llençols en un terrat de Roma al film Una giornata particolare (Una jornada particular) mentre amb Marcello Mastroianni intenten que la vida no els passi per sobre per ser qui són. La pel·lícula no ho ensenya, però per arribar a aquell terrat, l’Antonietta va haver de passar primer pel safareig i remullar, fregar amb el sabó, picar, esbandir… roba seva, de sis canalles i d’un marit dèspota. Sense marge per al romanticisme.

 

Poder fer la bugada pitjant solament un botó és un dels grans avenços dels nostres temps recents. Ara bé, en ple debat sobre sostenibilitat i emergència climàtica com a teló de fons, sembla que els terrats amb llençols blancs, mitjons i tangues voleiant tenen els dies comptats i les assecadores mataran les agulles d’estendre roba també a casa nostra: un país amb una mitjana de més de 2 500 hores anuals de sol.

Barcelona. Foto d'Enrico Perini de Pexels

Vols saber més coses sobre l’agulla d’estendre?

Segueix a Museu Particular a Twitter i a Instagram!

Relacionats