Escrit per Joan Burdeus
Filòsof, periodista i guionista
Un article sobre #AlimentacióResilient

2 de juny de 2020

«We have happy days, remember good diners.»

Charles Darwin

Durant quatre dies seguits del mes d’abril, l’article més llegit a The New Yorker va ser una guia per fer una truita a la francesa. Al web del setmanari més prestigiós del món, els reportatges de fons sobre els estralls del coronavirus i la geopolítica de la pandèmia no aconseguien desbancar «Mastering the Art of Making a French Omelette». El groc clar d’un plec d’ous batuts i cuits amb mantega, esquitxat tranquil·lament pel verd d’unes fines herbes, sortia de la pantalla a través de la fotografia que acompanyava el text com el raig de llum que el món estava buscant. Crec que també té a veure amb el llenguatge del titular, amb la intersecció magnètica d’ironia i saviesa que es produeix en parlar de fer una truita en termes d’art. Quan la humanitat s’ha buscat a ella mateixa ha trobat que la cuina és humanisme.

Tenim ganes de parlar de menjar. I de fer-lo, fotografiar-lo i compartir-lo. Ja feia temps que això creixia, però si amb el virus es diu molt que tots anem en el mateix vaixell, el que hem vist és que en realitat tots estem a la mateixa cuina. És una cuina feta un desastre, perquè no en sabíem tant com les fotos insinuen i l’empastifada que deixem fora de camp és proporcional a l’optimisme ingenu amb què hem obert el llibre de receptes. Que ma mare és una cuinera extraordinària ho havia sabut des del principi pels seus plats, però fins que no vaig començar a lligar salses seriosament que no vaig aprendre a veure-ho en la netedat dels fogons després del seu pas. Quanta de la farina que no es troba a les lleixes del súper s’haurà perdut fora del motlle com llàgrimes en la pluja?

Quan ningú ja no cuinava els joves es van posar a cuinar.

He mencionat els llibres de receptes, però la creixent centralitat del menjar en la cultura contemporània té més a veure amb la tecnologia d’Instagram o de YouTube. Quan ningú ja no cuinava els joves es van posar a cuinar. Com més isolada i digital s’ha fet la vida, més hem buscat el retorn de la comunitat i dels sentits. De totes les expressions culturals destarotades per l’acceleració tecnològica, el menjar és la que ha frenat millor. A diferència de la vista, ràpida i desitjosa de futur, el gust i l’olfacte tenen un ritme assossegat i connecten amb el passat. Per tal de certificar el color correcte de la ceba caramel·litzada, els mil·lennistes han estat capaços de recordar que tenien mares i àvies. Fins i tot les han videotrucat. A la primera pel·lícula de Matrix, el traïdor que vol vendre la humanitat tanca el tracte amb les màquines que ens conreen mentre es delecta en la impossibilitat de distingir un filet generat per ordinador. No se m’acut res més sinistre: casa és allà on un fricandó no és un simulacre.

Alimentar-se pot ser inquietant i mai hem d’oblidar que en el menjar no hi ha res d’inherentment democràtic, artístic ni acollidor. Conjurar la retòrica dels foodies és cridar a la distinció ostentosa, una religió que demana el compte corrent per entrar-hi i abomina dels profans que no combreguen amb l’homilia dels productes de proximitat sense pensar gaire si els infidels potser ho són perquè no es poden permetre l’alternativa. Filippo Tommaso Marinetti va somiar una cuina futurista que amb els anys s’ha vist que podia fer-se realitat, però no era un somni de pau: l’avantguarda tecnogastronòmica pot desarrelar-ho tot en una fugida estrident cap al no-res. On jo gaudeixo d’una simfonia sensorial o m’extasio amb les metàfores, un altre pot ennuegar-se amb tanta xerrameca, sigui perquè la troba massa frívola o massa poc. L’obesitat és la malaltia del primer món que, en un gir imprevist de la història, avui dia castiga les classes baixes condemnades a greixos obscenament saturats perquè són encara més obscenament barats.

On hi ha més veritat? En el carrusel sensorial de les receptes moleculars o en l’etern retorn de la cuina casolana? En la comunió terrenal d’un festí fet per als amics o en la competició elèctrica per tenir el plat més aplaudit de tota la xarxa? Hem de relligar-nos amb la tradició o revisar-la a la llum de la nova ciència gastronòmica? Virtuts morals o excessos elitistes? És quan cuino que hi veig clar, o soc foll d’una dolça metzina? I per què dolça i no umami?

L’humanisme necessita tenir l’ànima a la paella per no perdre mai aquesta ductilitat que rima amb el temps lent de la cuina.

Tenim ganes de parlar de menjar perquè aquestes preguntes són importants i no es responen soles. Per això els museus, que són els llocs on vas buscant respostes i en surts amb les preguntes adequades, estan obrint les seves portes a la cuina. El menjar demana ser pensat perquè els animals necessitem menjar per viure, però com va observar el dramaturg francès Léon Abric, si els déus immortals dinaven i sopaven en abundància seria per alguna cosa. Els humans ens vam fer a la vora del foc, la cavitat cranial s’eixamplava a mesura que coíem la carn i els greixos del mamut i ens explicàvem les històries de la caça. La paraula va néixer al costat del menjar i una sala d’exposició és un indret escaient perquè es retrobin.

Perquè l’humanisme és posar nom a les coses. Integrar tots els fragments de l’experiència humana en la síntesi de la persona a través de tots els llenguatges que tenim a la nostra disposició. Però aquesta agregació no és una meta estàtica a la qual puguem arribar i esborrar-ho de la llista, sinó un procés que mai s’acaba. Deia Barack Obama que la democràcia no és una casa que cal construir, sinó una conversa que cal mantenir. Jo afegeixo que deu ser una conversa de sobretaula. Plató, que al seu Banquet va lligar per sempre amor, menjar i filosofia, escriví: «Les ànimes dels bevedors, com una peça de ferro, guanyen flexibilitat a la flama del vi i s’hi rejoveneixen». L’humanisme necessita tenir l’ànima a la paella per no perdre mai aquesta ductilitat que rima amb el temps lent de la cuina, que troba el seu espai al menjador, que es fa social amb la recurrència ritual de la taula.

Una conversa col·lectiva que s’interroga constantment, allò què Kant volia dir quan deia crítica, és la font de la nostra resiliència cultural.

El contrari de l’humanisme és el dogma i, si el primer és flexible com l’esperit que descrivia Plató, el segon és rígid. Solem creure que les veritats absolutes són les més sòlides, però és ben bé al revés: com més rígida és una cosa, més fràgil. És aquí que cal pensar de què parlem quan parlem de resiliència: els materials resilients són aquells que després de sofrir recuperen la forma original, i s’assemblen més a una pilota antiestrès que a una biga de ferro. Però l’home no és ni de goma ni d’acer; ni fràgil ni robust. De fet, tampoc som resilients i prou: som allò que el filòsof Nassim Taleb va anomenar antifràgils. L’antifràgilitat és la propietat d’aquells sistemes que creixen sota la pressió adequada i s’atrofien sense ella.

La nostra relació amb la cultura ha de ser antifràgil com la del foc amb el vent, la dels músculs amb l’exercici o la de la ment amb la lectura. Una conversa col·lectiva que s’interroga constantment, allò què Kant volia dir quan deia crítica, és la font de la nostra resiliència cultural. Tan perillós com l’impacte és l’anquilosament. Els museus ofereixen ecosistemes naturals per aquesta crítica perquè, com la gastronomia, poden posar en joc tots els sentits en un acte presencial. Això també ens ho ha recordat la insuficiència de les visites virtuals a què ens ha obligat la pandèmia. Si aquesta plaga ha estat un xoc que ha deixat moltes coses en runes, la cuina ha demostrat la seva fortalesa. Però la cuina no resisteix per ella mateixa: ens demana que la fem, que l’estimen i que li proporcionem un llenguatge crític.

Durant el confinament, mentre clicava sobre guies digitals per masteritzar l’art de fer una truita a la francesa, també rellegia els articles de Josep Pla a El que hem menjat. Pla va saber posar nom a les coses i ens va llegar un llenguatge de la gastronomia catalana que tenim la responsabilitat de seguir parlant. Un fragment va ressonar en mi especialment: «La cuina del país està basada en guisats. El guisat consisteix a integrar els elements més oposats ficats en una cassola sobre un foc determinat. Per integrar aquests elements cal construir un sofregit bàsic. El fonament real de la nostra cuina —i aquest fet és culminant—, consisteix en el sofregit». Jo no tinc gaire traça doblegant la truita a la francesa, però he elaborat molts sofregits en els darrers mesos. Sobre un foc concret, he viscut com els elements més oposats de la meva persona, raó i passió, sentits i idees, passat, present i futur s’integraven feliçment. A còpia de fer-ne, però també de llegir-ne i de parlar-ne, segur que som molts els qui hem sentit que els sofregits anaven millorant. I amb els sofregits, nosaltres.

Inscriu-te al butlletí

Inscriu-te al butlletí

Inscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes notícies sobre el Museu Vida Rural.

Subscribe

* indicates required

Si us plau, seleccioni si vol ser contactat pel Museu de la Vida Rural

You can unsubscribe at any time by clicking the link in the footer of our emails. For information about our privacy practices, please visit our website.

We use Mailchimp as our marketing platform. By clicking below to subscribe, you acknowledge that your information will be transferred to Mailchimp for processing. Learn more about Mailchimp's privacy practices here.

T'hi has inscrit correctament!

Share This