Escrit per Jaume Busquets
Llicenciat en Geografia per la Universitat de Barcelona (1979), Màster en Geografia Humana per la Universitat Autònoma de Barcelona (1986) i Màster en Arquitectura del Paisatge per la Universitat Politècnica de Catalunya (1997). Des de l’any 1988 és professor del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 2004-2012 ha estat Subdirector general de Paisatge i acció territorial a la Generalitat de Catalunya i, entre els anys 2013-2017, president de de la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya (DCGC). És autor de diversos publicacions i treballs en els àmbits educatiu, el paisatge i el patrimoni.
Un article per a LaConca5.1 i el Museu de la Vida Rural

16 de juny de 2020

El virus que sí que hi entenia, de territori

El mes de març va ser nefast a Europa pel que fa a l’expansió de la malaltia Covid-19, causada pel virus SARS-CoV-2. Dels mitjans de comunicació ens arribaven imatges dramàtiques del nord d’Itàlia, on la pandèmia mostrava els seus efectes fatals i posava de manifest la rapidesa amb què es difonia. El que vèiem ens corprenia i ens feia témer pel que ens podia passar a nosaltres una setmana o deu dies més tard. Les àrees metropolitanes de Barcelona i de Madrid, el País Basc i la Rioja ja eren zones afectades. El dia 11 de març, a causa de la presència de focus epidèmics als cinc continents, l’Organització Mundial de Salut (OMS) va considerar que la malaltia era una «pandèmia».

Tres dies més tard, en un discurs solemne des de la Moncloa, el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez, feia la següent afirmació: «El virus no entiende de territorios ni ideologías, solo unidos saldremos adelante». Assenyalava que Espanya es trobava en una situació d’emergència sanitària, que requeria solucions extraordinàries i que el seu Executiu procedia a la Declaració d’Estat d’alarma mitjançant un Reial Decret que establia que el govern de l’Estat era l’única autoritat competent durant un període de quinze dies naturals.

Entre les mesures establertes pel decret hi figuraven aspectes cabdals que atribuïen tota la iniciativa a l’Estat, com: les competències en matèria de Defensa, Interior, Transport i Sanitat; la dependència directa de les forces i cossos de seguretat de les comunitats autònomes; l’actuació de l’exèrcit; la limitació de la llibertat de lliure circulació de les persones; la contenció en les àrees educatives i formatives; el conteniment de les activitats econòmiques no essencials, etc. No va ser cap sorpresa per ningú que el Decret d’alarma provoqués les queixes dels governs basc i català envers el que consideraven una invasió de competències, ni que d’altres comunitats autònomes expressessin el seu neguit envers la pèrdua d’autonomia.

Amb posterioritat a l’esmentat discurs de president Pedro Sánchez, ell mateix i altres membres del seu govern van reiterar el seu missatge sobre el virus, amb petits matisos:  «Todos sabemos que este virus no entiende de territorios», «El virus no entiende de fronteras ni de ideologías», «El virus no distingue territorios». Diversos analistes van interpretar aquesta idea sobre la aterritorialitat del virus en clau política, com un cop d’autoritat i una estratègia recentralitzadora de l’estat, en el context de la gestió de la crisi sanitària.

Aquí, volem exposar alguns arguments sobre l’absurd de la idea daterritorialitat del virus, des de la mirada de la geografia. Primer, cal partir del fet que, bàsicament, els virus són agents infecciosos submicroscòpics formats per un àcid nucleic i per un embolcall proteic. Estan dotats de dues característiques bàsiques dels éssers vius (nutrició i relació) però, en canvi, no es poden reproduir si no és dins d’una cèl·lula hoste. Certament, no tenen enteniment en el sentit que apliquem a certs éssers vius, però sí la capacitat de relacionar-se amb l’entorn, de sobreviure en unes determinades condicions ambientals i no en unes altres. És a dir, que la seva supervivència i propagació està vinculada a les condicions biogeogràfiques del territori i a les condicions específiques dels hàbitats humans. Per tant, la metàfora que va expressar Pedro Sánchez era inadequada i poc afortunada.

D’altra banda, en la gestió del govern espanyol de la crisi del coronavirus, els fets s’han acabat imposant a les idees preconcebudes. Altrament, ¿Quin sentit va tenir limitar els moviments de població, confinar la gent a les seves llars, controlar o tancar les fronteres i les altres mesures que han aplicat la majoria de governs durant la gestió de la crisi sanitària? L’executiu de Pedro Sánchez durant el mes de maig, va acabar assumint que el virus sí que hi entenia, de territoris, i amb motiu de sol·licitar el suport dels grups per a una cinquena pròrroga de l’Estat d’alarma, va informar que procediria a un «desconfinamiento territorializado» de la població.

 

Dimensió territorial de la Covid-19

Des de l’òptica de la geografia, la territorialitat dels fets i processos biogeogràfics i humans és essencial. I el cas del coronavirus no és cap excepció. Per contra, aquest cas il·lustra molt bé la dimensió territorial de la propagació de la pandèmia, així com la complexitat associada a la gestió dels efectes que aquesta causa en territoris distints.

La propagació de la Covid-19 pel món va sorprendre per la seva rapidesa i per mostrar una pauta de distribució, a primer cop d’ull desconcertant, caracteritzada per la presència, en poc temps, de focus epidèmics en territoris molt allunyats del primer brot. No en va, el 30 de gener l’Organització Mundial de la Salut va declarar l’epidèmia com un cas d’emergència internacional.

La Covid-19 es va començar a propagar a finals de l’any 2019 a partir d’un focus inicial a la regió de Hubei, a la Xina, que des d’allà es va anar estenent a la resta d’Àsia i que, en poc temps, va fer el salt a l’Europa occidental i a Amèrica. A finals de febrer la Covid-19 ja s’havia escampat pels cinc continents (86.011 casos), tot i que la majoria es localitzaven al nord del paral·lel 30. Llavors encara era exigua la presència del virus a Àfrica i a Amèrica del Sud. Un mes més tard, a finals de març, la majoria de casos s’enregistraven a Europa, als Estats Units i a l’Orient Mitjà, però el virus ja estava present a força països intertropicals (un total de 857.608 casos). Durant els dos mesos següents el virus va seguir ampliant el seu abast territorial i, a finals de maig, ja s’havia dispersat gairebé arreu del món (4.996.472 casos), conformant dues grans franges amb una major continuïtat de focus de propagació: Europa-Orient Mitjà-Àsia i Estats Units-Amèrica Central-Brasil. A escales més pròximes, país o regió, la propagació de la pandèmia també presentava una disposició amb heterogeneïtats notables, amb l’existència de discontinuïtats espacials i focus aïllats.

En un món tan interconnectat com l’actual, difícilment es poden comprendre les irregularitats en la localització dels focus de la Covid-19 i la seva pauta d’expansió territorial sense correlacionar-la amb la configuració geogràfica de cada territori i les interconnexions entre els territoris. L’alternança d’escales d’anàlisi és imprescindible en els fenòmens globals com les pandèmies: ni els llocs més singulars més aïllats estan al marge del que succeeix a la resta del món, ni els territoris dels estats més unitaris són homogenis. ¿Com explicar, per exemple, l’existència de focus vírics molts distanciats sense tenir en compte l’existència de mitjans de transport ràpids i de fluxos de viatgers d’un continent a un altre? O, a escala continental, ¿com es poden raonar les diferències de casos positius entre els països de l’occident d’Europa i els de l’orient d’aquest continent, sense tenir en compte les diferències en la localització dels centres productors i financers i el trànsit dels ports i aeroports internacionals? I també, ¿com es pot avaluar la capacitat de fer front a una situació d’emergència sanitària sense considerar la xarxa d’equipaments hospitalaris i la seva accessibilitat?

L’anàlisi geogràfica es basa en una mirada integral al territori i en la disposició espacial dels fets i processos que s’hi produeixen. Aspira a explicar el conjunt d’elements i interaccions que fan que cada lloc i cada paisatge siguin com són i quina connexió tenen amb la resta del territori. En aquest sentit, els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) són un recurs poderós, una eina que facilita l’emmagatzemat i el processament de gran quantitat de dades georeferenciades (associades a la seva localització exacta), l’actualització de les dades a mesura que s’expansiona, l’anàlisi multivariant de dades socioeconòmiques, la seva visualització mitjançant els mapes i l’establiment de models teòrics.

En la seva anàlisi, la geografia es nodreix dels coneixements d’altres disciplines, alhora que en proporciona de nous. La naturalesa complexa i l’impacte de les pandèmies transcendeixen els enfocaments sectorials i requereix la tasca d’equips multidisciplinaris (metges, biòlegs, geògrafs, economistes, sociòlegs…). Els sistemes telemàtics, que poden intercanviar informació de tota mena a distància i en temps real, faciliten els intercanvis d’informació i la cooperació entre els experts. Tanmateix, no són una condició suficient, sinó que, a més, hi ha d’haver una gestió eficient entre els experts científico-tècnics i els responsables polítics que –en les diferents fases de les pandèmies- han pres decisions executives, pensant en el bé comú.

 

Alguns aprenentatges

Des que es va reconèixer el primer cas de la pandèmia de la Covid-19, aquesta malaltia s’ha estès arreu del món. En data 11 de juny, s’han diagnosticat més 7.360.239 casos positius en 188 països. Del total mundial de persones diagnosticades, n’han mort 416.201 i se n’han curat 3.454.807. El nombre més gran de casos es localitzen actualment a Amèrica (principalment als Estats Units i al Brasil). A Europa i a la Xina la malaltia es troba aparentment sota control. Però no ho està a tot arreu. L’OMS es mostra moderadament optimista perquè s’ha frenat la primera onada de la pandèmia a la Xina i a Europa, però expressa la seva preocupació per l’expansió que manifesta la malaltia a Amèrica i el risc que ho faci als països menys desenvolupats d’Àsia o Àfrica. Certament, les interaccions entre els factors que afavoreixen o dificulten l’expansió de la pandèmia són tan heterogenis i canviants que és difícil, fins i tot pels models matemàtics més sofisticats, preveure quan temps i en quines zones el virus pot mantenir-se latent o provocar nous brots.

A part d’afectar la salut i la sanitat, la pandèmia ha trasbalsat molts altres aspectes de la vida quotidiana. La frenada en sec de moltes activitats econòmiques i dels fluxos comercials ha sacsejat les societats dels països afectats per la malaltia i ha accentuat les desigualtats preexistents a l’hora de resistir els efectes de la crisi (treball, habitatge, educació…). I, un cop passada la crisi sanitària, molt probablement les societats es veuran afectades per la càrrega d’un endeutament onerós i de llarga durada. Aquesta circumstància pot comportar l’erosió de la qualitat de vida de la població i l’empitjorament de les condicions de vida de la majoria de població si no es prenen mesures adients.

En l’àmbit mundial, la pandèmia ha intensificat l’enfrontament entre les potències en la cursa per mantenir o augmentar la seva hegemonia mundial i estendre el seu domini geoestratègic. En general ha evidenciat l’escassa solidaritat entre els països a l´hora de coordinar les estratègies i accions per fer front a la malaltia. El govern de cada país ha anat gestionant la pandèmia en clau d’«emergència nacional», confiant en la capacitat i l’experiència dels sistemes de salut propis. Aquesta situació s’ha produït també en la Unió Europea, on no s’han arribat a establir criteris d’acció i uns protocols comuns per als països integrants.

La gestió de l’emergència sanitària a Espanya no ha estat exempt de crítiques internes i externes, internacionals, entre elles: tardança a reaccionar davant les primeres evidències de casos de virus; limitació de drets (crides a la unitat nacional, intervenció de l’exèrcit, recentralització política de l’Estat…); manca de coordinació (entre l’administració entre els òrgans de l’Estat i entre aquest i les comunitats autònomes); insuficiència del sistema de salut (recursos humans i materials); canvis en els recomptes de defuncions; manera de comunicar la informació (enrevessada, poc intel·ligible, missatges contradictoris…). Aquest conjunt de circumstàncies ha generat força crítiques i ha augmentat la inquietud dels ciutadans envers la capacitat de resposta dels governants a l’epidèmia més enllà de la retòrica. El fet que, a través dels mitjans de comunicació, la ciutadania sabés que a altres països del nostre entorn s’estaven produint circumstàncies semblants, no va contribuir precisament a tranquil·litzar els ànims de la gent, que constatava la gravetat i l’abast de la pandèmia.

A principis de juny, en el moment de redactar aquest escrit, sembla que l’evolució de la pandèmia a l’Estat està sota control. Des de finals del mes de març, en què es va sobrepassar el pic en la corba d’evolució de la malaltia, el nombre de casos positius i de contagis s’ha anat reduint lentament. Davant aquesta tendència, el govern estatal ha optat per flexibilitzar les mesures de confinament. Segurament, aquesta determinació, que comparteixen els governs autonòmics, no és aliena a la pressió dels lobbys econòmics, ni al neguit de la població, després de moltes setmanes confinada. I tampoc a la voluntat d’evitar un desgast polític excessiu.

Més de la meitat del territori estatal es troba en la fase III o avançada del Plan para la transición hacia una nueva normalidad i, a Catalunya, les regions sanitàries d’Alt Pirineu i Aran, Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona es troben en fase 3 i la resta del territori encara a la fase 2. Si se sosté la tendència actual, l’esmentat Plan preveu que a finals de juny s’assoleixi la «nova normalitat» a tot el territori estatal, sense detriment que alguns territoris puguin arribar a aquesta fase en diferents moments en funció de possibles variacions territorials en el procés de desescalada. El 31 de maig, el president Pedro Sánchez es va mostrar satisfet i va declarar que l’estat d’alarma havia estat «un instrumento que ha funcionado» i que les comunitats autònomes recuperaran les competències plenes.

La pandèmia de la Covid-19 no és tan sols una crisi sanitària amb conseqüències dramàtiques en les vides i la salut de les persones. Els seus efectes es manifesten també en la societat, l’economia, la política i la cultura. I no és una crisi més en la llista d’epidèmies viscudes per la humanitat, perquè succeeix en uns moments de crisi ecològica global que afecta la Terra i compromet la supervivència de la humanitat.

Des de principis de la dècada dels anys setanta del segle passat, per no anar més enrere, els científics han advertit sobre les conseqüències d’un sistema de vida basat en el creixement sense límits i en el consum indiscriminat dels recursos naturals. Des d’aquells anys, el coneixement de la dinàmica del medi ambient, així com els efectes de l’impacte de les activitats humanes sobre el mateix, ha augmentat en gran manera. Mai abans s’havia produït ni documentat una quantitat d’informació tan gran sobre la transformació del medi en una etapa històrica tan breu.

Actualment hi ha més consciència social que mai envers la crisi ecològica planetària i existeixen legislacions específiques en molts àmbits de les administracions, així com tractats internacionals sobre la natura i el medi ambient. Malauradament, però, els impactes sobre el medi són majors que mai i han assolit un caràcter global. Durant els darrers seixanta anys s’han accelerat les transformacions econòmiques (globalització, tercera revolució industrial…) tecnològiques (robotització, internet, transports…) i sociològiques (mitjans de comunicació, turisme de masses, moviments de població, consum…) que han comportat grans transformacions mediambientals. El canvi climàtic és, sens dubte, el problema que ha desvetllat la consciència de més persones, de tal manera que gairebé tothom ha assumit que estem davant una emergència climàtica, però d’altres factors revesteixen la mateixa importància, en especial el consum alarmant de recursos naturals no renovables, com ara els sòls productius, els hàbitats naturals i la biodiversitat. Tots aquests canvis tenen una dimensió territorial (no són només conceptes teòrics) sinó que es materialitzen, cada un i en conjunt, en llocs concrets i també en tot el món: centres financers, xarxes de transports i de comunicacions, centrals energètiques, zones logístiques, espais agraris, àrees desforestades, plantacions, ciutats turístiques…

L’abast dels canvis induïts per les activitats humanes en el medi ambient té un abast tan gran que el seu impacte sobrepassa medi local i els ecosistemes específics per comprometre l’equilibri planetari. Fins al punt que molts ecòlegs i altres científics, centres de recerca i organismes internacionals, consideren que estem a les portes d’un col·lapse ecològic que, inevitablement, comportarà un col·lapse econòmic i social de gran abast. I traspassa també el present, perquè pot significar una hipoteca per a les generacions futures.

Algunes persones han interpretat la Covid-19 com una mena d’avís o advertiment sobre les conseqüències de la pressió que exercim els humans sobre la Terra. De fet, en el cas d’aquesta malaltia, és la hipòtesi que es dona com a més probable. Més enllà de les vivències de cadascú, no són pocs els experts que sostenen que la successió d’epidèmies dels darrers anys (2002: SARS-Cov; 2009: grip A; 2014: virus de l’Ebola; 2016 Virus Zika) té relació amb la destrucció dels hàbitats naturals a causa del comerç de recursos naturals i el consum d’animals.

Igual que en totes les experiències, de la crisi de la Covid-19 se’n poden extreure alguns aprenentatges. Ha estat una tragèdia humana, hi han perdut la vida moltes persones i moltes d’altres han emmalaltit. Els efectes de la pandèmia s’han fet sentir amb més intensitat en els més febles (persones grans, habitants de barris més densos o precaris, minories ètniques o culturals…). S’ha posat en evidència que la societat global del segle XXI no estava prou preparada per fer front a un risc sanitari previsible. S’han constatat la poca capacitat operativa dels organismes supraestatals, la falta de coordinació entre els països i els efectes dramàtics de les polítiques dels líders populistes i irresponsables. S’han comprovat els efectes negatius de l’aprimament de les polítiques públiques (retallades). S’han posat al descobert les desigualtats que la normalitat amaga als ulls d’alguna gent. S’ha verificat el caràcter global de les pandèmies i el seu impacte. Hem constatat la importància de la ciència i de la tècnica per protegir-nos dels virus i salvar vides, però també les disfuncions d’una organització estratègica burocratitzada, quan manquen recursos bàsics o quan els poders públics presenten dèficits democràtics.

A hores d’ara existeixen suficients evidències científiques per fer una reflexió profunda, individual i com a societat, sobre l’actual model de mundialització econòmica, basada en la prepotència humana enfront de la natura, en la primacia de l’economia sobre les persones, en l’espoli i la destrucció dels béns naturals, en la segregació d’amplis sectors de la població i en una decantació de la política cap a pràctiques populistes i autoritàries. Si el retorn a la «nova normalitat» consisteix a recuperar la inconsciència del creixement il·limitat i a una fe gairebé cega en el progrés tecnològic per superar tots els problemes, haurem desaprofitat la lliçó del coronavirus per fer passes cap a una organització social més justa, democràtica i sostenible.

La geografia centra la seva atenció en la comprensió dels fets i processos naturals i humans que tenen lloc en el territori a escales diverses (localitat, regió, país…) en la seva dimensió glocal (global i local) i proporciona un marc conceptual i metodològic òptim per a un estudi integral dels fenòmens complexos, com en el cas de les pandèmies, l’emergència climàtica, les migracions, la pèrdua dels sòls, etc. Des del segle XIX, l’anàlisi geogràfica s’ha interessat per la influència dels factors geogràfics en la propagació de les malalties (moviments de població, urbanisme, transport, activitats econòmiques, condicions ambientals, recursos…). Des de llavors, els treballs geogràfics en l’àmbit de les epidèmies s’han diversificat i aplicat a aspectes com: l’anàlisi territorial de propagació epidèmica, l’estudi de les vulnerabilitats de les poblacions humanes, la prevenció dels riscos epidemiològics, la planificació dels equipaments i serveis mèdics, la presa de decisions en les fases de gestió de la malaltia, etc.

En el present escrit hem fet un esbós d’alguns dels factors que han intervingut en la gestió de la Covid-19 i de les seves interaccions amb la voluntat de posar de manifest que, en la gestió d’una emergència (com ara aquesta pandèmia), no podem desvincular els processos estrictament sanitaris del seu context territorial, econòmic, polític i mediambiental.

Butlletí de notícies

Subscriu-t'hi i rebràs informació sobre tot el què fem!

T'hi has inscrit correctament!

Share This