Escrit per Pep Espluga
Professor agregat del Departament de Sociologia de la UAB i investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), membre del grup Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS), i fundador del Grup de Recerca sobre Agricultura, Ramaderia i Alimentació en la Globalització (ARAG-UAB). Coordinador del Minor en Desenvolupament Sostenible i Ciutadania Global de la UAB, i codirector de la Diplomatura de Postgrau en Dinamització Local Agroecològica (IGOP & ICTA).
Un article per a LaConca5.1 i el Museu de la Vida Rural

23 de juny de 2020

La crisi de la COVID-19 ho ha capgirat tot, també en l’àmbit agroalimentari. O potser no tant, però sí que ha modificat els precaris equilibris entre els diferents models que coexisteixen al nostre territori, que per simplificar anomenarem com a model agroindustrial globalitzat i model agroecològic localitzat (tot i que la cosa, a la pràctica, és una mica més complexa).

Les polítiques aplicades per contenir la pandèmia van ser dràstiques, es van tancar les fronteres i els fluxos de distribució global de mercaderies van quedar interromputs. Es va confinar la gent a casa, amb la qual cosa molts sectors d’activitat es van paralitzar i moltes persones van canviar les seves pautes de comportament quotidià, les alimentàries incloses. Les formes de proveir-se d’aliments es van modificar i no de manera neutra, sinó amb conseqüències dispars per aquells diferents models agroalimentaris. Tres mesos després de l’aturada, ja podem fer-ne una certa valoració a partir d’algunes evidències aparents.

 

  • Primera evidència: No hi ha hagut desabastiment.

Una de les primeres coses a reconèixer és que, malgrat el tancament de fronteres i la paràlisi global d’activitats, els sistemes de distribució d’aliments han continuat funcionant i no han faltat aliments. Almenys per a qui se’ls ha pogut pagar. Malgrat que a l’inici el temor hi va ser, no hi ha hagut desabastiment. La difusió inicial d’imatges de prestatgeries buides d’algunes grans cadenes de distribució alimentària va contribuir a propagar la idea d’una escassetat imminent d’aliments (i, misteriosament, de paper higiènic), cosa que es va traduir en un cert comportament col·lectiu tipus ‘campi qui pugui’. Ara ja quasi no ho recordem, però allò va ser significatiu i, probablement, no va ser una cosa tan ingènua ni espontània.

El cas és que des d’aleshores el sistema alimentari global i industrialitzat no ha deixat de funcionar a ple rendiment. Encara avui va a tota vela i, casualment, amb marges de beneficis millors que abans de la crisi. Diverses fonts assenyalen que les grans distribuïdores d’aliments han guanyat quota de mercat durant el confinament, el consum de fruita fresca ha crescut un 23% i el de verdures un 30%, i que fins i tot han apujat el preu de productes bàsics durant aquests mesos (en alguns casos fins un 47%, segons apuntava COAG). No es pot negar que les cadenes distribuïdores han sigut unes de les grans beneficiades per la situació, més que no pas els productors d’aquells aliments.

D’altra banda, quan només estava permès sortir de casa per anar a comprar, l’oferta de comerços propers condicionava amb força la manera d’alimentar-nos. Com mostrava un estudi recent de l’IERMB, l’accessibilitat (distància física), l’assequibilitat (capacitat econòmica) i la disponibilitats (oferta comercial) són factors determinants per entendre les nostres pautes alimentàries, sobretot entre la població amb rendes més baixes. Al mateix temps, s’ha disparat la compra d’aliments per Internet, sovint a través de plataformes on-line amb models de negoci dubtosos des d’un punt de vista social i laboral.

En paral·lel, aquesta crisi ha augmentat també la proporció de persones amb dificultats per accedir als aliments bàsics. L’escalada d’acomiadaments, atur, impagaments, etc., ha multiplicat l’activitat de les xarxes de suport local, especialment als barris de les grans ciutats, que a hores d’ara encara estan distribuint més aliments que mai, i probablement ho faran durant molt de temps. En aquest context, els bancs d’aliments han recuperat protagonisme i, tot i funcionar amb un model qüestionable, han contribuït a mitigar la situació d’emergència. A nivell de barri han sorgit també nombroses iniciatives veïnals, caixes de resistència i suport mutu en forma de xarxes molt més horitzontals i solidàries, sovint amb la col·laboració dels comerços locals i de barri. També molts ajuntaments han posat en marxa programes de distribució d’aliments similars. El que no queda tan clar és quin proveïment han tingut aquestes iniciatives, però és fàcil endevinar que majoritàriament s’han proveït a través del sistema agroindustrial i empreses de gran distribució, que, un cop més, tornen a guanyar indirectament. Per la seva configuració, el sector agroecològic no acaba de trobar els canals per cobrir bona part d’aquesta demanda d’emergència.

 

  • Segona evidència: el model agroindustrial és tant dominant com vulnerable.

Queda clar que hi ha un model agroalimentari dominant, que compta amb tota mena de suports públics (començant per la PAC) i que gaudeix d’un enorme poder per mantenir la seva hegemonia, fins i tot en contextos adversos. Però és un model també vulnerable, que necessita traslladar mercaderies a milers de quilòmetres (un estudi calculava que els aliments recorren una mitjana de tres mil quilòmetres abans d’arribar a la nostra taula), cosa que en ple debat sobre canvi de matriu energètica, sobre els impactes del canvi climàtic i les polítiques transició ecològica no sembla sostenible a mig o llarg termini.

A més, és un model que depèn de l’existència d’uns fluxos de mà d’obra intermitents (temporers) que tampoc són tan fàcilment controlables. El Ministeri d’Agricultura estima que, per poder funcionar, l’agricultura espanyola necessita uns 300.000 treballadors temporers, la meitat dels quals provenen habitualment d’altres països. El cas és que amb les fronteres tancades aquest model va trontollar, però el govern va sortir amb rapidesa al rescat amb un decret per flexibilitzar les condicions de contractació de persones migrants (de manera poc generosa amb les persones migrants irregulars, això sí) i facilitar que es puguin cobrar prestacions d’atur i similars mentre es treballi com a temporer (cosa inaudita i prova de que, políticament, si es vol es pot).

Cal dir també que els treballs temporers des d’enguany es paguen en relació a un salari mínim sensiblement superior, cosa que ja va provocar protestes de les empreses agràries durant la tardor passada. Que el fet d’haver de pagar un sou just desquadri els precaris comptes del sector mereixeria una reflexió a fons sobre quin model agroalimentari tenim.

 

  • Tercera evidència: el sistema agroecològic entrebanca.

El sistema alimentari agroecològic ha patit de valent amb aquesta crisi, cosa que agreuja la seva precarietat estructural. Des del principi, va veure tancats bona part dels seus canals habituals de distribució: mercats de pagès, menjadors escolars, restaurants, etc., amb la impossibilitat afegida de la venda directa per les restriccions de circulació. La distribució d’aliments a través de grups de consum també va topar amb nombroses dificultats (logístiques, de producció… i perquè els consumidors no sempre ho tenien fàcil per acudir a recollir els productes).

És evident que les mesures oficials no semblaven contemplar altre model d’aprovisionament agroalimentari que el globalitzat-industrial. Així com el govern va sortir amb rapidesa al rescat del model agroindustrial, no va passar el mateix amb el model agroecològic que, en general i un cop més, s’ha hagut d’espavilar pel seu compte. Podria ser que els grups de pressió de la gran distribució alimentària hagin sigut prou efectius per decantar les normes al seu favor, però també podria ser que els nostres representants polítics no siguin capaços d’imaginar un altre model que l’agroindustrial. Cosa preocupant en els temps que corren i en els que vindran.

No només això, sinó que les mesures decretades es van caracteritzar per un clar biaix urbanocèntric. La prohibició inicial d’anar als horts d’autoconsum n’és un exemple clar. Qui va redactar la normativa partia del supòsit que el normal era anar a un supermercat rebotit de gent en un espai tancat, mentre que, en canvi, no considerava apropiat que la gent anés a conrear els seus propis aliments a l’aire lliure. Pot ser una manera inconscient (o no) de sacralitzar el consum, motor de facto de la nostra societat. Els horts, en canvi, semblen relegats al món de l’economia submergida, del mercat negre o de les activitats no productives (oh, paradoxa!) i, per tant, sospitosos per defecte a ulls dels organismes estatals. Per sort, una sèrie de moviments socials es van moure per a reivindicar la modificació d’aquella normativa injusta. La prohibició dels mercats de pagès va ser també una mesura dictada amb un biaix similar, que alguns ajuntaments van anar relaxant progressivament davant l’absurd i el greuge comparatiu que suposava. La pressió d’entitats properes al sector, com Arran de Terra, l’Aresta, l’Arada o la Revista Soberanía Alimentaria, entre d’altres, va aconseguir mitigar aquelles mesures, al temps que va posar de relleu la importància de bastir aliances per promoure models agroalimentaris alternatius.

La pitjor part, però, va anar probablement per a la ramaderia extensiva i agroecològica, que va veure interromputs la major part dels seus circuits de comercialització, en particular a causa del tancament dels restaurants. Unes iniciatives sempre precàries per a les que l’aturada forçosa podria arribar a ser letal, ja que, a diferència dels productors d’horta, han de continuar alimentant i cuidant els animals. Ha quedat clara la necessitat d’organitzar-se i enfortir vincles amb el consum, així com de veure més reconegut el seu paper com a agents mitigadors del canvi climàtic i promotors de la millora ambiental del territori.

Una penalització similar li ha tocat al sector dels menjadors escolars agroecològics, amb l’agreujant que aquests encara no està clar quan tornaran a obrir. És un tema sensible perquè durant els últims anys s’havia anat generant una logística i unes complicitats molt prometedores, un sector clarament emergent i que proporciona una gran quantitat d’externalitats positives (ambientals, educatives, socials, etc.), que s’ha vist frenat en sec amb conseqüències preocupants. Perdre el terreny guanyat i tot l’esforç logístic, que tant havia costat aconseguir, seria catastròfic.

 

  • Quarta evidencia: malgrat tot, el sector agroecològic agafa impuls.

Fins ara hem comentat les ombres, però en el sector agroecològic també hi ha hagut llums. Per exemple, les companyes d’Arran de Terra afirmen que, malgrat els obstacles, durant el confinament per la COVID-19 el volum de compra a través de circuits curts de comercialització s’ha incrementat. Hi ha indicis que pagesos i pageses amb vincles consistents amb el consum han arribat a doblar els volums de venda i les comandes, sovint ajudant altres col·legues a col·locar els seus productes.

D’altra banda, durant el confinament ha sorgit també una gran quantitat d’iniciatives d’autoorganització de la pagesia i per donar visibilitat al sector i a la producció de proximitat. Un cas emblemàtic ha estat la iniciativa d’Abastiment Agroecològic, posada en marxa entre Arran de Terra i Pam a Pam (l’increïble mapa de l’Economia Social i Solidària elaborat per SETEM i la XES). O la campanya #hofemagroecològic, que va facilitar l’entrada de noves sòcies als grups i cooperatives de consum. També des de la pagesia convencional s’ha intentat donar visibilitat a la producció local, com amb la campanya Pagesia a Casa, d’Unió de Pagesos. Unes complicitats que poden ser fructíferes de cara a un salt d’escala del sector.

Tot i això, hi ha molta feina a fer. Aquestes iniciatives són només un primer pas per fer visibles les diferents opcions agroalimentàries que hi ha al nostre territori, però és irreal pensar que la pagesia agroecològica pugui distribuir individualment els seus productes a domicili. És un gest simbòlic a valorar, però no és quelcom sostenible ni econòmicament ni ambiental, ni molt menys socialment. Més que mai es fa palesa la necessitat d’una estructura organitzativa que aglutini el sector i d’una estructura logística que li permeti fer una distribució coherent. De totes formes, no s’ha de menysvalorar el valor simbòlic de tot el que s’ha fet durant el confinament, molt important en termes de visibilitat i d’autoconsciència del sector.

 

  • Cinquena evidència: les administracions públiques segueixen dividides.

És sabut que les administracions públiques estan clarament dividides pel que fa al suport als diferents models agroalimentaris. Les polítiques agroecològiques i per a la sobirania alimentària han aparegut a l’escenari català en temps molt recents. A poc a poc s’ha anat configurant un incipient corpus de polítiques, programes i mesures agroecològiques impulsades i gestionades principalment per administracions locals, un tipus d’institucions que fins molt recentment no s’havien ocupat d’aquestes qüestions. En canvi, les administracions autonòmiques, que són les que tenen les competències agràries en sentit clàssic, fins al moment es mantenen relativament al marge, més centrades en les polítiques productivistes que emanen de la PAC, més sensibles a la pressió de sistema agroindustrial i als fluxos agroexportadors globals i, només de manera marginal, dediquen alguns (lloables) recursos a certes mesures polítiques amb perspectiva agroecològica. Tot plegat configura un context de desconfiança entre administracions públiques, o de mútua ignorància en el millor dels casos, amb poques àrees d’intersecció i trobada.

Amb la crisi de la COVID-19 les administracions públiques han seguit dividides. Molts ajuntaments van a tota velocitat amb el disseny i aplicació de polítiques agroecològiques (que no només afavoreixen la producció d’aliments, sinó que també els resolen qüestions urbanístiques, d’exclusió social, d’ocupació, d’adaptació al canvi climàtic, etc.), mentre que el Departament d’Agricultura segueix amb la seva inèrcia productivista i potenciant la capacitat exportadora del sistema agroalimentari català. Tot en ordre, si no tenim en compte els enormes desequilibris que hi ha entre el suport públic que reben un model i altre.

Si després de la COVID-19 queda clara alguna cosa, és la necessitat de prendre’s seriosament els impactes positius i negatius que generen tots dos models agroalimentaris, i anar adaptant els ajuts públics a aquesta valoració. Fins ara el model agroecològic s’ha espavilat pel seu compte, i des de fa pocs anys compta amb el suport d’alguns ajuntaments, però caldria anar més enllà i promoure una política pública agroecològica de més grans dimensions i a més llarg termini del que poden fer els ajuntaments. Les necessàries reflexions que seguiran a la crisi de la COVID-19 podrien ser un bon punt de partida per dissenyar aquest futur.

Ara mateix s’albiren dos esdeveniments que podrien propiciar la mena d’espais híbrids que podrien permetre avançar. Per un costat, el Consell Català de l’Alimentació ha començat a posar-se en marxa amb el disseny de l’Estratègia Alimentària de Catalunya, que ara es troba en fase de participació ciutadana, i que podria arribar a propiciar un major protagonisme dels models agroecològics (tot i que encara no és segur que això passi). Per un altre costat, ja han començat els preparatius per al Congrès Europeu d’Agroecologia, que se celebrarà a Barcelona el juny del 2021 en el marc de la capitalitat alimentària, una cita que podria servir per enfortir els vincles entre el sector agroecològic català, tant des de la producció com la transformació, la distribució i el consum. Els espais hi són i, en part gràcies a la COVID-19, les reflexions estan avançades.

Inscriu-te al butlletí

Inscriu-te al butlletí

Inscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes notícies sobre el Museu Vida Rural.

Subscribe

* indicates required

Si us plau, seleccioni si vol ser contactat pel Museu de la Vida Rural

You can unsubscribe at any time by clicking the link in the footer of our emails. For information about our privacy practices, please visit our website.

We use Mailchimp as our marketing platform. By clicking below to subscribe, you acknowledge that your information will be transferred to Mailchimp for processing. Learn more about Mailchimp's privacy practices here.

T'hi has inscrit correctament!

Share This